Si pogués,
inventaria la partitura que marca la vida,
lluny de les notes que es perden als dies,
engalanaria amb corxees, fuses i semifuses
aquesta espera sense fi, i desterraria els silencis,
aquests amargs silencis, que lluny de l'oïda,
criden desesperats als meus ulls,
cercant els teus, que prudents s'amaguen
i no puc veure gens.
Si pogués,
ai, si pogués!
6 comentaris:
M'ha agradat moltíssim aquest poema d'avui.
Està ple d'emoció.
Bona nit Joana.
Sempre trobarem la partitura màgica al nostre raconet del cor on sempre sona eixa música especial, delicada i dedicada.
Una abraçada
Si poguéssim faríem moltes coses: posar música a la vida, omplir els silencis, perdre'ns en uns ulls...
Bona nit,
M. Roser
Qui pogués omplir els silencis amargs amb paraules que els endolcissin...
M'hi trobo, avui en aquest poema...
Apart d'inventar la partitura, es pot interpretar-la, sentir-la, veure-la. Però aquest poema està molt ben inventat.
Publica un comentari