EL BOSC DELS SOMNIS

Abisme

2012-01-29T09:26:00.001Z

Quan voregem un abisme i la nit és tenebrosa, el genet savi deixa anar les brides i es lliura a l'instint del cavall. (Armando Palacio Valdés)

Al blanc llençol,

m'abrace amb solitud.

Verí nocturn.

Caos

2012-01-28T08:06:00.000Z

Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Joan Fuster

Quitrà ordit

entre el verd del paisatge.

Selva d'asfalt.

Tons

2012-01-27T06:47:00.004Z

Hauràs paciència si't doble tes langors?, Llull. Amic e Amat.

Desperta un jorn

d'isolada llangor.

Jauen els tons.

Esperança

2012-01-26T09:41:00.003Z

L'esperança és el somni de l'home despert, Aristòtil.

Orba la fosca,

en l'ombra de la nit,

recerca un clar.

Recordant un poema de F G

2012-01-25T18:07:00.004Z

Luna de fuego
y llantos de cristal.
De cristales que hieren las mejillas,
cristales de colores transparentes
sobre la almohada muerta.

El mundo es ámbar o rojo carmesí,
o muda su color a cada instante,
verde manzana o negro sin sentido,
negro sin luz…, sin luz, sin esperanza.
De colores brillantes o apagados,
de luces claras o de sombras yertas,
de fríos y calores,
fríos hirvientes y calores muertos.
Dudas hirientes, verdades olvidadas.
F.G.

Hi ha moments en la vida dfícils per expressar sentiments i estats anímics, tan complicats que fins i tot el vers ens amaga la seua millor cara. Res com els versos del meu company Fer per acompanyar-los.
En el seu dia el vaig penjar al Teler amb una dedicatòria per a ell, hui que la inspiració s'esmuy, intente fer meus els seus versos amb un intent de traducció.

Lluna de foc
i plors de cristall.
De cristalls que fereixen les galtes,
cristalls de colors transparents
sobre el coixí mort.

El món és ambre o vermell intens,
o muda el seu color a cada instant,
verd oliva o negre sense sentit,
negre sense llum…, sense llum, sense esperança.
De colors brillants o apagats,
de llums clares o d'ombres ermes,
de fred i calor
fred fervorós i calor morta.
Dubtes feridors, veritats oblidades.

CARPE DIEM

2012-01-22T09:35:00.007Z

Demà, dilluns 23 a les 19:30, com sempre, trobada poètica al Flash Flahs del carrer Roger de Lauria, 24.

Aquesta vegada gaudirem d'una jornada metapoètica intentant definir LA POESIA en un clima de desinhibició total que obrirà pas al vals de la mirada i l'lelipsi en el temps, recreant un cel annegat de blanques gavines a la recerca d'horitzons llunyans, on la paraula, el vers el poema i en definitiva la veu, la nostra veu, ens ajude a immortalitzar en el temps i l'espai tot un ventall de sentiments reals, desitjats o imaginats, que es reviuen a l'nstant en declamar el vers, impedint així que se'ls emporte un sospir.

Per aquells qui no han vingut mai i siguen addictes a la poètica, es tracta d'una jornada de portes obertes i tothom és ben rebut, així que ànims i endavant!!!

Per una millor Escola Pública

2012-01-21T08:33:00.009Z

La nostra lluïta i les nostres reivindicacions són més complicades del que no pas sembla. No sols cal fer-li front a l'Administració i al Govern Valencià com passa quan es manifesta qualsevol altre sector de treballadors, no. Sempre en la nostra professió s'ha respirat un rerefons d'insults i de crispació social sobredimensionat, que a hores d'ara s'acusa de manera molt més intensa.

En llegir aquest matí, pels diferents sectors d'opinió, les més variades postures al voltant de les nostres línies d'actuació i les distintes interpretacions que es fan de la més que precària situació on estem predestinats a arribar-hi, m'ha indignat comprovar una vegada més el sentiment d'odi envers el nostre cos en descobrir declaracions com aquesta:

"¿DONDE ESTABAIS TODOS LOS FUNCIONARIOS CUANDO NOS HACIAN LAS REFORMAS LABORALES A LOS DEMAS? ¿CUANDO OS HA PREOCUPADO EL RESTO DE LOS TRABAJADORES?PENSAR QUE SI CUANDO ESTO EMPEZO Y EL RESTO INTENTABA LUCHAR PARA NO LLEGAR MAS LEJOS COMO ES LO QUE HA PASADO,SI VOSOTROS EN VEZ DE ESTAR DETRAS DE VUESTRAS PLAZAS SEGURAS DE POR VIDA,HUBIERAIS APOYADO AL RESTO QUIZAS OTRO GALLO NOS HUBIERA CANTADO A TODOS,SOIS EGOISTAS SOLO OS HABEIS MOBILIZADO CUANDO OS HAN TOCADO EL SUELDO DE VUESTROS TRABAJOS SEGUROS.OTRA COSA QUE NO ME PARECE BIEN ES QUE INTENTEIS PONER DE VUESTRO LADO A LOS ALUMNOS COMPARTIENDO VUESTRAS FUSTRACIONES LABORALES EN CLASE.VUESTRO TRABAJO ES IMPARTIR CLASES Y NO ESPONER A VUESTROS ALUMNOS SI OS REBAJAN O NO EL SUELDO.

EN EL FONDO LO QUE OS MOLESTA ES ENDEFINITIVA QUE TENGAIS QUE HACER 5 HORAS AL MES Y OS BAJEN EL SUELDO ANTES QUE LOS ALUMNOS NO TENGAN UNA EDUCACION A LA ALTURA,PUES VOSOTROS SOIS LOS PRIMEROS QUE OS LIMITAIS A HACER EL MINIMO E IMPRESCINDIBLE DE MATERIA ESCOLAR QUE SE OS EXIGE."

I damunt la tia, emprant majúscules com demostrant així el seu enuig en forma de crit. Millor no pose el nom, perquè casos com aquests mereixen viure en la més total i anònima ignorància!!!

Potser, el que ella espera es que tornem a passar més fam que un mestre en temps de guerra!!!

http://www.levante-emv.com/opinion/2012/01/21/passar-mes-fam-mestre-descola/874430.html

Una tarda amb la Hepburn

2012-01-20T15:22:00.007Z

Aislarme del denso malestar social que como una constante borrasca negra nos amenaza, sentarme en el sofá con bata y pijama, acompañada de una buena bolsa de palomitas de maíz, olvidando dietas hipocalóricas, peluquería, caminatas u otras noñerías por el estilo y, deleitarme con películas como Vacaciones en Roma, Desayuno con diamantes, Sola en la oscuridad o Historia de una monja, es mi propuesta para esta tarde, aunque sobradamente sé que todo quedará en una simple propuesta cinéfila con fiasco garantizado.
Si alguna actriz me ha seducido con creces, no solo por su talento y sus buenas dotes interpretativas, sino tambien por su belleza física y por ese conjunto de rasgos tan armónicos entre hermosura y elegancia, en el que cualquier mujer desearía sentirse reflejada, es Audrey Hepburn. Así que en justo reconocimiento a mi devoción por ella, dejo aquí mi pequeño homenaje y me dispongo a disfrutar de su legado hasta que alguna inesperada urgencia me saque de mi estado de enajenación fílmica.

Si alguien se apunta a mi delirio bienvenid@ sea!!!

Aiiiiiiiiiiii, que ho he escrit en castellà!!! On tinc el cap???

Si pogués

2012-01-19T16:41:00.005Z

Si pogués,
inventaria la partitura que marca la vida,
lluny de les notes que es perden als dies,
engalanaria amb corxees, fuses i semifuses
aquesta espera sense fi, i desterraria els silencis,
aquests amargs silencis, que lluny de l'oïda,
criden desesperats als meus ulls,
cercant els teus, que prudents s'amaguen
i no puc veure gens.

Si pogués,
ai, si pogués!

Esma

2012-01-19T07:32:00.000Z

Ayerbe González, Mario. Abstracción habitada

Estamordits

els sentits, estiueja

esma i desig.

PGJ

2012-01-17T08:25:00.000Z

Pluja al cristall,

Guspires a la llar...

Joc d'estimar!

ADAPTACIÓ DE LA TORNADA DE "AQUAREL·LA"

2012-01-16T09:17:00.011Z

En los mapas del cielo el sol siempre es amarillo,

Y la lluvia o las nubes no pueden velar tanto brillo,

Ni los árboles nunca podrán ocultar el camino,

De su luz hacia el bosque profundo de nuestro destino.

Un muchacho que trepa que trepa a lo alto de un muro

Si se siente seguro verá su futuro con claridad.

Aprovecha los mejores que después no volverán,

La esperanza jamás se pierde, los malos tiempos pasarán,

Piensa que el futuro es una acuarela y tu vida lienzo que colorear, que colorear.

With the clouds in the sky there’s a sun like a ship in the water,

And the wind or the rain are its friends in the way to the island,

With the moon in the night, we can see all the stars waiting happy,

All is bright in this ship and we paint happiness with our colours.

Un muchacho que trepa que trepa a lo alto de un muro

Si se siente seguro verá su futuro con claridad.

Aprovecha los mejores que después no volverán,

La esperanza jamás se pierde, los malos tiempos pasarán,

Piensa que el futuro es una acuarela y tu vida un lienzo que colorear, que colorear.

En el llenços del cel tinc un sol somrient sempre a l’aire,

Ni la pluja ni els núvols mai poden vetllar-li la flaire,

Ni els roures podran amagar ja mai més les dreceres,

De la llum cap al bosc més recòndit d’aquestes esferes.

Un muchacho que trepa que trepa a lo alto de un muro

Si se siente seguro verá su futuro con claridad.

Aprovecha los mejores que después no volverán,

La esperanza jamás se pierde, los malos tiempos pasarán,

Piensa que el futuro es una acuarela y tu vida lienzo que colorear, que colorear.

Blog de Juan Fernández: Esqueixos

2012-01-15T12:52:00.001Z

Blog de Juan Fernández: Esqueixos

Vençut el son

2012-01-10T06:22:00.000Z

Vençut el son

i espitllerat el vers,

s'esberla el so

Fred més glaçat

2012-01-08T11:29:00.002Z

Els amants (René Magritte (1898 – 1967)

Fred més glaçat

no hi ha sense un bes

absent d'accents.
***

I ara un aforisme compartit amb les reflexions d'Helena

indiferència

és

l'essència

del

bes

fingit

Lectura de la coberta (Helena Bonals)

2012-01-08T09:21:00.009Z

Añadir leyenda

Gràcies Helena per la teua generositat

Coberta del poemari de Joana Navarro, Esqueixos
En aquesta coberta hi hauria dues idees paral·leles: per un costat una espelma minúscula davant de la llum del sol, que, encara que el sol es pongui, seria una cosa molt petita davant d'una incommesurablement més gran. Per l'altre, unes pedres erosionades, que serien fetes de la mateixa matèria que els minúsculs grans d'arena, una altra cosa molt petita davant una altra substancialment més gran. Allò petit pot semblar gran o petit depèn de com es miri, de la mateixa manera que les persones humanes ho som en el sentit positiu i el negatiu alhora, d'humanes. La paraula "esqueixos" la Joana l'ha agafat en el sentit de coses petites, justament, com ho són les "tankes" que conté el poemari. Jo he llegit el llibre i, per cert, aquesta portada se li escau en bellesa i lirisme.

ESQUEIXOS, NOU POEMARI

2012-01-06T07:56:00.000Z

Esqueixos ja és una realitat, no ha vingut des d'Orient, sinò des d'Almeria, però la màgia que suposa tenir-lo a les meues mans és semblant a la dels nens que encara creuren amb els Reis Mags d'Orient i desemboliquen impacients i plens d'il·lusió els regals que els fan arribar.

Resulta difícil parlar del meu propi poemari perquè sempre és el lector qui té l'última paraula. Jo simplement he intentat ser fidel a la cita que Carles Riba ens deixà a les seues notes en "Tannkas de les quatre estacions":

El meu exercici, doncs, fóra per a contenir una sensació, una representació, una reflexió, un fet d'amor o de recança, dins un traç sobri i just de paraula. L'epigrama és al capdavall això sol: una notació en el temps.

El fet d'escriure aquest poemari en versió bilingüe, ha suposat per a mí un gran repte, i un exercici de gran concentració, pel fet d'ntentar adaptar aquesta notació en el temps a les dues llengües, tot respectant el seu formalisme estructural tan diferent en una llengua i en l'altra. No he volgut doncs arribar a més lectors, com algunes persones pensen. La major part dels meus lectors són caltalans i els pocs, pero molt selectes lectors castelanoparlants, no tenen cap problema per llegir-me en català.

Si he aconseguit plasmar o no aquest epigrama que esmenta Riba en les dues versions, no ho sé, sou vosaltres qui m'ho podreu fer saber, siga al blog o al meu correu personal.

Us deixe l'enllaç de la llibreria online de l'editorial a la part dreta superior del blog per si el voleu aconseguir i també el meu més sincer agraïment a tots els qui d'una manera o d'altra heu fet possible que confiara amb la possibilitat de veure per segona vegada els meus versos publicats.

Moltes gràcies a tothom, no pose noms, perquè la llista és molt llarga!!!

"Chapuzas caseras a domicilio"

2012-01-04T00:02:00.007Z

En llegir hui al diari El Punt les declaracions de sobre el Pla Plurilingüe a l''ensenyament, plenes d'optimisme, no sols per part dels polítics de torn, sinò també per part de una gran quantitat de docents implicats en portar-lo a terme, no puc fer altra cosa que manifestar la meua total disconformitat amb la implantació d'aquest Pla. Resulta evident que quantes més llengües dominen els nostres alumnes, més gran será el ventall d'opcions formatives i laborals en el futur i tothom hi estarà d'acord, és clar. Però engegar un projecte com aquest és quelcom molt més seríós que fer tocar les tecles d'un piano a la babalà. Si ho fem, així, sense més, sense cap mena de preparació, farem sonar música, si el so que aquestes tecles emeten pot anomenar-se així, però mai ens serà possile aconseguir una perfecta i harmònica melodia sense una partitura previament composada i estudiada a consciència.

Serà dificil aconseguir una mínim equiliri en la competència llingüística de les tres llengües, si partim de la base de que la majoria dels docents té un desconeixement total de l'anglés i cada vegada més, és fa palesa la mancaça dels recursos adients a nivell de formació docent. Sense anar més lluny, la proposta que presentàrem des del centre sol·licitant assessors llingüístics i demanant la formació pertinent per a poder posar-lo en funcionamenet en les condicions que cal, quedà desestimada per falta de recursos humans. Així que encara no entenc com es menja tot açò i què és el que ens volen fer creure.

I parlant de tecles i pianos, ací us deixe un magnífic vídeo (que li he manllevat a un amic blocaire) de Jasmine Van Den Bogaerde, una cantant i compositora anglesa de 14 anyets que figura com capdavantera en les llistes angleses.

Ps: Ho sent molt amic Zzzzzzz, però el vídeo m'ha captivat i he acabat cercant informació a la web

Per una millor entrada d'any

2012-01-01T10:38:00.001Z

Tots ho sabem, o potser no ...
Jo sols sé, que no sé res.

BON NADAL I FINS EL PROPER ANY

2011-12-19T11:01:00.005Z

A mi també m'agrada el Nadal, sobretot vora la llar, passar-lo amb tota la família reunida a Riola o a Algemesí i, viure més intensament la convivència familiar que moltes vegades les activitats del dia a dia, la distància o la diferència d'horaris ens impedeixen.

Vos desitge a tots unes bones festes nadalenques i que gaudiu del caliu humà i de l'estima de tota la gent del vostre entorn.

Col·leccionant moments

2011-12-18T09:16:00.006Z

Hi ha besos
que no són llavis,
sinó flames;
mirades,
que no són ulls,
sinó albes;
i esperances
com la brisa fresca del gesamí,
que em porten al teu jardí.
M´hi quede allí.

Joana Navarro Franco

M'agrada col·leccionar moments, com fa Carme Rosanas, i immortalitzar-los al blog d'alguna manera. Aquest, que ací deixe hui és un molt especial, que ens deixà Javier Gm al mur del Carpe Diem ahir per fer-ne ressò del moment que hores després compartiria amb nosaltres a Tous. Llàstima que altres obligacions el reclamaren i no poguera quedar-se més temps!!!

Mil gràcies Javier !!!

MENTRE DORMS

2011-12-16T07:27:00.008Z

Molt sovint els versos surten d'on menys t'ho esperes i sense saber com, siga a partir d'un comentari, del títol d'un film o d'un llibre, o de la simple contemplació de la natura. Aquest que us deixe li'l dedique a un amic blocaire perquè va ser als comentaris del seu post on el vaig crear i va ser la pacient Penélope qui li donà forma. Altres vegades li posen veu la romàntica de Mara, o Iris, que mai no perd l'esperança.

Mentre dorms
recolliré els teus somnis
i anhelaré el teu rostre
perdut
entre boirines llunyanes;
traspassaré
fosques dreceres
i elevats penyals;
arreplegaré
el fil dels teus dubtes;
d'amagatotis
els teixiré sense agulla
i te'ls retornaré
clars i cristal·lins.

Mentre dorms...
silencis i ressons,
versos i poemes
vigilant el teu somni,
reavifaran el foc i la flama,
que dormita al meu coixí.
Mentre dorms...
ai, mentre dorms!

PODEM CREURE'NS VIUS ENCARA

2011-12-14T06:48:00.015Z

Demà, dijous, 15, homenatge a José Antonio Labordeta amb la intervenció de Ignacio Escuín, editor, Antonio Pérez Lasheras, representant de la Universitat de Saragossa i Alfons Cervera, escriptor.

Es presentarà “Setenta y cinco veces uno. Poesía reunida 1945-2010” (Ed. Eclipsados). L’obra poètica, publicada i inèdita, de José Antonio Labordeta, a cura del professor Antonio Pérez Lasheras.

Al final de l’acte es llegiran poemes de José Antonio Labordeta o altres de diverses veus amigues, recollits a l'homenatge que li van fer a Jorcas, en un acte coordinat per Neus Asensi i Lucía Pérez. Comptarem a més amb la carícia musical de Kairo.

Si tot va bé, allí hi seré amb el poema de Jordi Dorca!!!

Azules y apacibles,

aún cumbrean mis recuerdos leves

en las estimadas vidas

de Jorcas en luz.

Como en un lienzo,

sueños de alborozo y de quieta tarde

alumbran por retazos

mis poemas de clara voz.

Y así los siento y los guardo yo.

Como un arrullo, mis versos de ayer.

Entre mis manos, mis pobres versos de siempre.

En estas manos

que sin prisa

están aquí.

Manos tuyas, manos mías.

Manos entre manos

que tanto os quieren.

Manos de cierzo que me acunaron

contra miedos y sinrazón. Y manos tiernas

que como una siembra

a mil lluvias sin zozobra

me arrojaron.

Y así pues

os quiero y os espero:

tanto tanto

como un fulgor de piedra antigua,

tanto tanto

como una noche que en desolación

no fuera,

y en una tierra, os digo,

que al fin ponga libertad.

Jordi Dorca Dorca

Lloc Aula Magna, La Nau (Universitat, 2). Entrada gratuïta, aforament limitat.

CARPE DIEM

2011-12-13T05:26:00.001Z

Voces que al unísono se cobijan
tras la tenue luz de los cristales.

Voces amigas que juntas combaten
la escarpada cordillera del silencio.

Voces humanas que recorren
infinitas las autopistas de la vida.

Voces, la tuya, la mía, la nuestra
las que nos unen y nos mecen.

Voces que nos acompañan los lunes
y nos arropan en la penumbra del lugar.

Voces,
ecos,
silencio,
verso,
poesía,
Carpe,
Carpe Diem.

Poema dedicat a totes les veus amigues del Carpe i especialment a Javier Gm, el seu representant, que ha fet possible que les trobades realitzades al voltant d'una immensa taula quadrada a la penombra de la mansarda del nostre entranyable llogaret, es retroben ara a una sala ampla i diàfana, ben il·luminada i a micro obert al Flash Flash ( C/ Roger de Lauria, 26 )

Tot un espectacle el que ens va oferir ahir al vespre Vicent Camps, amb qui vam poder gaudir de la festa de l'oralitat centrada en l'emblemàtica figura de Miguel Hernández i la seua obra, una obra que com molt bé ens assenyalà amb les referències explicites del poema de Goytisolo, cal no sols recordar i celebrar sinó també continuar.

Un brindis per la poesia i mil gràcies a les veus amigues. Gràcies Javier, Gràcies Vicent!!!

BESLLUM A TOUS

2011-12-11T08:14:00.003Z

Poema i lectura: Joana Navarro

Muntatge: Neus Asesnsi

LA PRESÈNCIA de Mercè Company

2011-12-09T06:40:00.009Z

Des d'una visió retrospectiva, Mercè Company ens presenta una història que fa trontollar les taules d'aquelles persones incrèdules que sols atenen als cannons, que marca la raó i, als fets empíricament demostrables, mostrant-nos l'evolució d'uns personatges totalment escèptics que no poden acceptar els esdeveniments que estan experimentant perquè molt sovint acostumem a pensar que tot allò que ignorem és fals i ens oblidem que cal aprofundir per saber; saber per compendre i; compendre per a jutjar.

Una experiència en la vida real de l'escriptora, basada en fenòmens paranormals, es reviu en aquesta història, que manté viva la intriga del lector en tot moment i, el va sorprenent, al temps que l'esgarrifa, mentre s'involucra amb uns personatges que són víctimes de la càrrega d'energia negativa del lloc on viuen.

Etnoplasmes, espectres i fantasmes que s'alimenten de l'energia vital de la gent i els deixen en un estat vital molt desmillorat, molt semblant a la depressió o a la malaltia mental.
Un relat molt ben portat, tractat amb un llenguatge molt fresc i dinàmic, amb un to col·loquial, molt directe y ben bastit de expressions i dites populars.

Fins i tot, el lector més escèptic, com jo en aquest cas, pot arribar a tenir sensacions molt semblants a les descrites al llibre. Si sou persones molt susceptibles, millor, deixar-lo aparcat a la prestatgeria o patireu els efectes de l'insomni !!! Però tot i això paga la pena llegir-lo!!!

EM SAPS ÀVIDA

2011-12-08T08:34:00.003Z

Poema inspirat en la relectura d'alguns poemes d'angoixa existencial de Rubén DarÍo. Res a veure amb la meua realitat :)

Em saps àvida,
àvida d'antigues nits,
d'aquelles nits d'abans
que brandaven entre la gespa
vora l'encenall tebi del desig.

M'imagines abstreta,
com un mirall opac
de pensament retardat,
obstinat en hibernar,
en hibernar
ben endins de les mansardes,
les mansardes del sentit.

I mentre m'imagines
vaig morint a cada instant,
morint al fil del besllum,
descalça d'idees,
nua d'il·lusions
i ofegada de paraules.

ESCOLA VALENCIANA

2011-12-05T08:36:00.002Z

DE SÓTANOS Y AZOTEAS de Juan Carlos Fernández León

2011-12-04T08:38:00.006Z

Añadir leyenda

Un recull de relats ambientat als barris perifèrics i marginals del Madrid dels anys 80, que ens ofereixen una visió de la consciència adolescent de pertànyer a un grup social que s'identifica a "la polpa que li sobra a la taronja”, és a dir, si més no a l'escorça, sí a la polpa, a allò que molesta i tothom defuig.

Es tracta de relats molt diversos i variats, però tots tenen com a nota que els defineix el fet de formar part d’una partitura harmònica que es recrea en el descontent, l’amargor, la tristesa i el desencís dels músics que la interpreten. Veiem passejar per les pàgines del llibre, les contradiccions, els records, les històries d'amor inusuals i atípiques i, els desitjos i anhels d'uns personatges situats unes vegades en els soterranis de les cases, on tothom els trepitja, o en els terrats des d'on poden besllumar des de lluny la vida que desitgen, una vida molt diferent a la pròpia i que mai no tindran.

I tot això ben entrelligat amb un estil narratiu que deixa la porta oberta a la imaginació del lector, que ha d'anar descobrint tot allò que el narrador li conta sense contar, jugant amb el simbolisme o l'el·lipsi, molt habitual en la poesia, però menys freqüent en prosa.

Sens dubte una obra mestra, un caramel per al lector que sàpiga apreciar una lectura lenta, sense presses i reflexiva per degustar-la a petites dosis

MARIA BETHANIA I PESSOA

2011-12-03T10:18:00.003Z

A misses dites

2011-12-01T19:48:00.007Z

Tot un gran repte descobrir l'origen d'aquesta expressió. La vaig trobar llegint "Jo confesso" de Jaume Cabré, i en vaig pendre nota, perquè tot i que pel context, es podia esbrinar la seua significació, també jo confesse :) que no l'havia llegida mai!!!

Àvida d'informació i pensant que es tractaria d'una expressió desconeguda al català occidental, però molt freqüent a l'oriental o central, m'hi he posat a investigar i quina ha estat la meua sorpresa quan m'he adonat que apareix al RodaMots, i sols està definida des del punt de vista semàntic, però no se'n fa ressò de la seua etimologia.

Entre els comentaristes sembla ser que prové del llatí "Ite missa est", que proclamava el retor a l'esglèsia en un determinant moment de la eucaristia. Si hom no hi era a l'esglèsia en el moment es pronunciava o entrava després, la missa no hi contava per a ell, era l'equivalent a no haver-hi assistit. Tanmateix en aquest darrer aspecte no hi estan d'acord els dos comentaristes.

Tot un misteri desentramar totes aquestes curiositats llingüístiqques.

Potser Jordi Dorca ens puga afegir alguna cosa més concreta!!!

TOT

2011-11-27T08:47:00.004Z

Tot,

tot i res ens suborna;

la nit

i la música opaca,

el dia

i la llum untosa,

la pluja

i els retrets de la memòria,

i les bromes

o misteris de lladruc.

Tot,

tot i res

ens convoca

als fons abismals

o a l’aspre vertigen

del la ronsa maror.

Tot,

tot i res ens acomiada,

ens apropa i ens allunya

de l'arpa càlida,

càlida i freda

d' aquesta isolada

……… i PUNYETERA vida.

Allà

2011-11-26T12:06:00.005Z

A deslloc,
sempre a deslloc
m'hi trobe.

A deslloc
allà on les hores
fugen i tornen
pel territori nu de les paraules,
allà on ingràvida,
l'ombra s'esberla
i com espiral invertida
ens congrega al joc,
al joc dolorós de l'estima.

Allà,
allà on la mar
s'hi capbussa
en l'onada del silenci
ofegant el temps
en l'illa,
en l'illa del vesc.

“A deslloc”: a la veu poètica li costa de trobar la paraula exacta, el vers on la seva poesia trobi bé de residir. “Allà on les hores / fugen i tornen”: perd temps fent els poemes, però amb ells recupera una part del passat, alhora que una altra part es projecta en el futur. “pel territori nu de les paraules”: amb la poesia es despulla. “Allà on ingràvida,/ l’ombra s’esberla”: allà on deixa l’ànima, i “com espiral invertida” (cap a un únic centre, el de l’amor), “ens congrega al joc,/ al joc dolorós de l’estima”: molt ben expressada “la felicitat i el dolor d’estimar” que deia Maurois. Allà on el mar, la poesia, es “capbussa/ en l’onada del silenci”, el que seria el vers i l’espai en blanc que deixa al seu voltant, allà “en l’illa,/ en l’illa del vesc”: la idea única i atapeïda, enganxosa com el vesc, de tan condensada, com ho és aquesta darrera idea en ella mateixa, concepte clau en el poema.

BONALS, Helena

Fins sempre, amics!!!

2010-12-03T16:59:00.004Z

"Amor: reconciliación con el gran todo y con los otros,
los diminutos todos innumerables"
Octavio Paz

Us deixe un dels estudis que més m'agrada de les reflexions d'aquesta meravella de Llull

L'aurora boreal

2010-11-27T09:45:00.007Z

Si vols emprendre alta la volada, enlairar-te com un ocell, abandonar per uns instants la terrenalitat, desafiant les lleis de la gravetat; deixa't portar per aquestes imatges boreals i la música que les acompanya.

La sensació de llibertat i de pau que desperta aquest vídeo és semblant a la de la lectura d'un poema, o a la immensa tranquil·litat que trobem en contemplar un cel atapeït d'estels . Ja des de la primera imatge ens transporta a una altra dimensió, una espai d'enorme densitat poètica i de gran sensualitat.

Resultat: una escapada en el temps cap endavant, aconseguint una felicitat instantània, sense additius ni conservants i un relax total!!!

Amb tuls transparents

2010-11-24T12:16:00.006Z

Amb tuls transparents

i atapeïda d'estels,

saluda la nit.

Ester Formosa "La Casa Solitària"

2010-11-21T08:56:00.007Z

Us deixe ací una de les cançons que vaig tenir el plaer d'escoltar ahir al Teatre Serrano de Gandia, amb motiu de la cloenda de la setmana literària.

Ester Formosa abans de cantar aquest poema del seu pare, amb molta complicitat i sempre adreçant-se a ell, ens explicà que era la cançó preferida del grup i també de la dona de Feliu Formosa i va fer broma sobre el fet de si s'amagava una història real al darrere, deixant-ho com a un misteri sense resposta. Quan la seua dona li ho preguntà, el no li contestà ni que sí, ni que no. El cas és que es va convertir en la cançó preferida de tots.

Vaig tenir la sort de trobar-me amb Sandra de Roig, que va vindre des de Barcelona, amb un grup de trenta amics, tots ells grans aficionats a la poesia. Pensava que no la trobaria i casualitats de la vida! estava asseguda just al meu darrere!

Al seu blog, Papallones en la llum, podreu veure més informació sobre l'espectacle.

Espere que gaudiu amb aquesta cançó tant com ho vaig fer jo ahir.

La caverna

2010-11-18T12:37:00.005Z

No sé on amagar-me

perquè el sol no em creme

el palmell de la mà,

sense ser consumida

per les flames.

Són inútils

les llunes que col•leccione,

fredors lliures de tatuatges

i lligams innecessaris,

perquè a la meua caverna,

inevitablement,

encara desperten els somnis

que porte dins.

Us deixe ací també, la versió que molt amablement ha fet Francesc Puigcarbó en castellà al seu blog Banderas de Mayo. Li ha canviat el nom pel de La caverna, i tot siga dit, m'ha agradat molt més del que jo originariament li havia posat, així que en deferència a Francesc li'l canvie.

Ja us he comentat que molts dels meus haikus, els faig inspirant-me amb els d'ell i el mateix em passà amb aquest poema. El vaig fer a partir de la temàtica que ell allí tractava.

***

Des d'ací el meu més sincer agraïment, ets una gran font d'inspiració.

GRÀCIES FRANCESC!!!

LA CAVERNA

No sé dónde esconderme
para que el sol no me queme

la palma de la mano,
sin ser consumida
por las llamas.

Son inútiles
las lunas que colecciono,
frialdades libres de tatuajes
y vínculos innecesarios,
porque en mi caverna,
inevitablemente,
aún despiertan los sueños
que llevo dentro.

La joia ( Premi ciutat d'Alzira, 2009)

2010-11-15T14:01:00.014Z

Per tots i cadascun dels versos de La joia, poemari fruit de la maduresa poètica d'Antoni Prats (Sueca, 1946), trobem un gran protagonisme del jo líric, que basteix un ampli ventall d'emocions i sentiments ben conjuminats, amb els quals tothom s'hi troba identificat.

Les alegries i fustracions de tot un llarg pelegrinatge per la vida es deixen sentir amb la placidesa de qui ha adoptat una actitud de serenitat i de calma, apostant per un camí d'esperança, sense oblidar mai les cicatrius d'aquelles experiències dolentes del passat ( Perdre un fill / és sens dubte una gotera / irreparable ) que tot i ser presents, no li tanquen les portes cap a una percepció entusiasta de la vida, explorant sempre els confins per a cercar noves i esplendoroses talaies cap a l'horitzó ( Quan darrere d'un horitzó / n'hi ha encara un altre, / la vida fa la seua )

D'entre tots els poemes us deixe CAP AL SUD, un itinerari poètic que a mi personalment em transporta des de Riola, poble veí al del poeta, fins a Dénia on Prats resideix ara i que a mi em retorna als meus anys de joventut.

M'acompanyeu???

Quan baixe cap al sud,

amb el fervor d'un vell adolescent

primer admire els horts de tarongers,

després contemple les marjals

i flaire els arrossals.

Ja sent una calor diversa.

M'acoste a casa.

Llavors veig una muntanya

que a més a més alça el seu front

davant de la nostra mar.

Cada retorn,

en ella penge la mirada

i en ella dese el meu farcell

que he reomplert en el viatge.

Vet el Mongó

amb un turó als peus,

que és el castell de Dénia.

Ja sóc a casa.

I per aquells capaços d'arriscar, ací us ofereixc EL RISC D'ESTIMAR

Estimar és un joc

arriscat en el buit.

Has d'acceptar l'accident d'un adéu,

o la fredor del salt darrer

florint totalment un borrissol de cendra

per sobre la carn estremida.

( Si algun cop gosses pensar-ho,

voldries ser tu el primer,

pastura de l'oblit.)

I mentrestant,

sense adonar-te'n,

a cada encontre

fas esclatar el temps.

Con que als comentaris m'he adonat que alguns no teniu el plaer de conéixer Prats, us deixe ací una nota biogràfica que he cercat a la xarxa:

Antoni Prats Gràcia naix a Sueca (Ribera Baixa) el 1946, però la seua família es trasllada definitivament pocs anys després a Alzira (Ribera Alta), on transcorre la seua etapa escolar i juvenil. D'aquells anys són les primeres provatures literàries, aparegudes en publicacions periòdiques en castellà ciclostilades. Estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de València. El 1969 es llicencia en Filosofia i el 1971 comença la tasca docent a l'Institut de Pego (Marina Alta), que continua, a partir de 1975 a Dénia (Marina Alta), finalment com a catedràtic de Llengua i Literatura Castellanes a l'IES Maria Ibars, de la mateixa ciutat. El 1998 es doctora en Filologia Catalana amb una tesi sobre el rerafons ideològic en l'obra de Salvador Espriu. Durant els anys setanta i vuitanta col·labora com a ensenyant en els cursos de Llengua i Literatura Valencianes organitzats per l'Institut de Ciències de l'Educació i en les Escoles d'Estiu. Ha participat activament en la vida cultural; en l'actualitat, a través de l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta, del qual és president, entitat editora de la Revista de Literatura L'Aiguadolç, que ell dirigeix.

La seua trajectòria literària s'ha centrat en la poesia, tot i que ha publicat algunes narracions breus sota el pseudònim de Pere Peris i ha col·laborat en la premsa. Reculls de poemes seus són Epigrammata (1981), Cadells de la desfeta (1981), Dic el teu nom (1994), El barranc i el còdols (1995), Vora el silenci (1999), Solatges (Antologia 1981-2000), Llibre de Benimaquia (2006), Baules (2006), L'esfinx (2008) i La joia (2010).

A Empar

2010-11-13T22:38:00.002Z

Passen els anys,
passa la vida
i els sentiments
que van nèixer,
aquests...
mai no s'obliden.

En algun lloc he llegit
paraules per tu dites
i les empremtes
que has deixat,
aquestes...
sempre romandran vives.

No tan sols ets mestra,
pots considerar-te guia
i els camis
que tu has obert,
aquests...
mai no podran desaparèixer.

Han posat l'espèrit
al teu cos amb saviesa
i la dolçor
que arreu desprèn,
aquesta...
sempre tindrà la mà estesa.

Mil i una expressions
té l'amor en aparèixer
i la felicitat
que has regalat,
aquesta...
mai deixarà de crèixer.

Clara, juliol del 07

En llegir aquest poema de Clara, la mare d'una alumna nova, m'he emocionat tant que li he demanat permís per a compartir-lo al bosc.

Els seus versos d'agraïment a la tasca docent tenen un gran valor per a mi i demostren un reconèixement molt fort al nostre paper dintre del món de l'ensenyament. Actualment aquesta actitud de de suport i valua de la nostra tasca ha disminuït progressivament fins a arribar a desvirtualitzar-se totalment. És molt d'agrair trobar-te amb persones que saben apreciar i valorar una professió com la nostra.

De segur que Empar, la professora a qui anava adreçada, haurà vist recompensats tots els seus esforços i lluites diàries i se n'haurà alegrat tant com qualsevol docent en llegir-lo.

Des d'ací la meua més sincera enhorabona.

Moltes gràcies, Clara!!!

Tardor

2010-11-13T09:24:00.000Z

De cada arbreda,

la fulla és un record.

Trista tendresa.

Un bany?

2010-11-11T20:13:00.006Z

Preparant el bany

contemple la fugida del vapor,

la lluita de l'esponja

per no empapar-se

i seguir surant,

l'explosió de bombolles,

el defalliment d'una xicoteta gota,

les rítmiques ones

acaronant-me la pell.

I mentre t'imagine,

com núvols de cigarreta
t'esvaeixes

i amb el soroll de l'aigua

m'hi quede.

Allò en què somnia la veu poètica, com a somni que és, és eteri, com la fugida del vapor, l'efímera sustentabilitat sobre l'aigua d'una esponja, la curta vida de l'aigua en la banyera. Al final es queda sola imaginant. Els somnis haurien de ser d'una altra manera, sense deixar de ser somnis.
Bonals, Helena

Faça's la llum

2010-11-07T14:46:00.006Z

Faça's la llum

sobre els cossos

tremolosos de passió!

Divina frase de la creació,

que ressona

davant del desig sublimat
del foc en la pell,

de la pulsió enfervorida

dels amants

que es busquen

per a fondre's

en l'èxtasi d'una abraçada.

I jo em pregunte:

Perquè luxe i luxúria

s'assemblaran tant?

Els límits de la veritat

2010-11-06T09:48:00.016Z

Quan vaig iniciar aquesta gran aventura d'escriure al blog, vaig intentar compartir-la amb tots els meus amics i coneguts, implicant-los directament per escriure alternativament difernts entrades, amb la intenció de fer el blog col·lectiu. Com a resultat d'açò, alguns van acabar obrint-se un blog propi com és el cas de la meua amiga Chelo, o del meu company i també amic Miguel Ángel. Recorde que M.A. ens va delectar en una de les seues primeres aportacions amb un article molt elaborat sobre les fal·làcies, anomenat " Veritat, mentida".

Hui m'agradaria tractar aquest tema des d'un punt de vista diferent intentant reflexionar sobre els límits de la veritat. Supose que ell com a habitant d'un poble xicotet, i persona de gran talent i intel·ligència natural, m'entendrà perfectament, ja que aquestes situacions límit -i ací empre un concepte del terme totalment diferent al del títol del post que més endavant dessenvolupe- es produeixen molt freqüentment i acaben convirtient una semi veritat en la gran notícia del dia.

Centrant-nos ara en l'altre sentit del terme, Qui no ha dit mai una mentida? Tots hem recorregut en alguna ocasió a ocultar tota o part de la veritat per a quedar bé amb algú o simplement per a no haver de donar explicacions d'un determinat tema. Tot i que que la mentida carrega amb una etiqueta negativa i és considerada com un recurs poc honest front a la sinceritat, que sol elevar-se a la categoria de virtut, convé desdibuixar les fronteres entre el que és més sà i recomanable en cada ocasió.

La sinceritat només serà una virtut si es practica tenint en compte les persones que tens davant. Dir la veritat quan qui escolta no està preparat per a assumir-la no és més honest que esperar a dir-la en el moment més just, o no dir-la mai si amb açò evitem fer un mal a l'altre. Per tant dir-ho tot sense més, sense parar-se a analitzar quines poden ser les conseqüències del que es diu, serà una sinceritat mal entesa.

No obstant això hi ha persones que senten la imperiosa necessitat de dir el que pensen als altres. Amb la sinceritat com a excusa, emeten judicis i corregeixen actituds, la qual cosa resulta molt molesta per a qui rep el comentari. La persona tan sincera arriba a ser qualificada d'arrogant i rebutjada pels qui no estan disposats a escoltar les seues veritats.

Ser sincer és molt més que dir el que es pensa. Consisteix a fomentar l'empatia de tal manera que el missatge que es vol transmetre a algú no arribe a aquest com un judici de valor, atac o ofensa .Així que mentir o ocultar tota o part de la veritat pot ser un canal per a no ferir l'altre, fins que es trobe la manera de dir-li la veritat -si es considera en última instància que ha de conèixer-la, alguna cosa que també pot tenir diferents lectures segons el cas.

De fet, el concepte mentida piadosa està molt estés en la nostra societat, ja que es recorre constantment a elles amb un objectiu sà.

Continuaré en un altre moment, analitzant altres aspectes del tema...

Reflexions psicològiques basades en un article de Casañas.

Remordiments?

2010-11-05T07:40:00.002Z

Obscures taques negres,

despullades de virtut

i nues d'impunitat,

dormen i desperten intermitents

a la cambra del subconscient.

Deixa-les, ni les escoltes

ni digues res,

que no desperten més,

que resten immòbils

a les clavegueres de la ment.

Aïlla-les lluny de records,

lluny del pou del dolor,

i no, no en parles més.

Plou i escampa. Juguem?

2010-11-01T07:52:00.021Z

Pluja de tardor

tot s'esdevè tranquil,

repòs dels somnis

F. Puigcarbó

Fines gotetes

regalimen la pell.

Xiulen ocells.

Joana

*
Plouen records,
delicats i subtils.
Fort és el sol.
V.A.
*
Plou un xip xap,
S'hi sent al finestral.
Contemple el cel.
Ximo
*
Plou al carrer
i plou sobre mi
i quan ens mullem
t'assaboreixo a glops
bevent de tu.
Martona
*
Plou, tot decau,
però alhora sóc molt rica
perquè em faig gran.
Helena Bonals
*
Tardor generosa,
si el sol no somriu,
escampada de perles.
M.A.
*
Com gotes de cera
llisca la pluja,
esvaint miratges
sobre el vidre.
Pilar
*
Pluja de tardor
quan el sol lluu, de seguida
plou i riu divertida.
Paqui
*
miralls d'aigua
pels camins
i tu no hi ets.
Lolita Lagarto
*
Grocs i morats,
plou sobre els crisantems.
Un raig de llum.
Carme
*
La llum dels teus ulls
com la pluja de tardor
tendra ... de color
Pere
Gotes de desitjos,

torna a mi.
Gemma
*
Darrere el mirall
t'endevino desdibuixada.
El bes esborrat-
Joana( Llum de dona)*
Rellisca l'aigua
pel vidre del desig.
Un reflex moll.
Fanal blau
*
Pinzell d’aigua, el sol
basteix l’arc, pinta
sobre el llenç celest.

Toni Sales

Horari d'hivern

2010-10-31T07:08:00.002Z

El rellotge de Dalí.

Canvi d'hora,
alteració rítmica.
Nou tic-tac-tic.

Segons els mass media si continués l'horari d'estiu durant tot l'any, l'estalvi energètic associat a l'allargament de la llum natural durant les tardes es mantindria, però això no compensaria el consum addicional que suposa enllumenar una hora més de foscor al matí. També diuen que la major part dels ciutadans prefereix que al matí, a les hores quan es desplacen per treballar o estudiar, siga de dia.

No sé si vosaltres penseu així, però per a mi suposa un gran canvi en el ritme biològic de les persones i em costa moltíssim adaptar-me al nou horari, tot i que és clar ho farem, quin remei!!!

A ritme de pedal

2010-10-29T15:12:00.013+01:00

Què tindrà l'spinning?

mare, què tindrà?

Pam.Pam.Pam.Pam.

I u. Dos. U. Dos.

El musculman davant,

el ritme va marcant

i el cor es riu i va bategant.

Què tindrà l'spinning?

mare, que tindrà?

Pam. Pam. Pam. Pam

I u. Dos. U. Dos.

El cos, tots amunt

Pam.Pam.Pam.Pam

Ara, tot asseguts.

Pam.Pam. Pam.Pam

Les tovalloles rodem al vol,

tots, cridem a contracor.

Què tindrà l'spining?

mare, què tindrà?

Pam.Pam.Pam.Pam

I u. Dos. U. Dos.

I el musculman sonrient

i L'ÀNIM...CREIXENT.

Tot i que ho semble no m'he tornat boja, no. Encara no he arribat fins aquest extrem, potser algun dia, sí, qui sap! Mai podrem dir que no, que a nosaltres no ens passarà, que d'aquesta aigüa no veurem. Toque fusta!!!

No estic boja però estonetes de bogeria com aquesta sempre animen l'espèrit i relaxen la ment.

He començat sessions d'spinning, ja vaig per la cinquena i crec que m'he convertit en la principal addicta del grup. Pense que és la millor tècnica antiestrés, mai m'ho havia imaginat. I si a sobre et toca un monitor com el musculman del poema boig, a ritme de pedal, el relax aconseguit ja és superior.

Us ho aconselle de totes totes. Jo mai m'havia vist dalt la bicicleta i ara no m'hi veig sense ella. Ah!!! i se m'oblidava enforteix els membres interiors donant-los un vigor extra!!! No penseu mal ara tampoc!!! que us puc llegir la ment, he,he.

I ara me'n vaig pitant, que no hi arribaré i no m'ho vull perdre!!!

Una gran abraçada a tothom, que passeu un bon pont, a ser possible que siga blau i a més a més amb amb rodes i peldals!!! BYE

El lingüista Joan Solà mor als 70 anys

2010-10-27T16:08:00.007+01:00

Hui no pensava escriure al blog, he tingut un dia llarg i esgotador amb l'eixida extraescolar del col·legi, però una personalitat com aquesta mereix com a mínim el nostre més sentit comiat i que la presència del qui ha estat el nostre gran mestre tinga el ressò que cal a tots els mitjans de comunicació possibles. La seua tasca i lluita per les lletres catalanes ha estat tot un gran exemple a seguir. Una llàstima que ens deixe tan aviat. Personalitats com aquesta ens fan molta falta!!!

Ell se n'ha anat però ens ha deixat un gran llegat. No el desaprofitem!!!

La seua gran obra sempre restarà amb tots nosaltres i ens ajudarà a recordar-lo com a una persona molt compromesa dintre de la nostra la realitat sociolingüística.

Adéu mestre, hi som amb tu!!!

Joana Navarro

Se'ns moren els savis compromesos amb la llengua i la cultura. Joan Solà fou primer un gramàtic brillant i a poc a poc va esdevenir, en les seues aportacions a la premsa, un far on trobàvem guiatge qui sentim la cultura i la llengua catalanes com una part primordial de la nostra condició humana. Vaja ací el meu homenat...ge.

I damunt, les sentències que vetlen per arraconar-nos cada dia un poc més.
Hi ha dies ...

Toni Sales

Haikuaniversari

2010-10-25T05:58:00.007+01:00

Al llarg d'aquests dies, el temps que he estat allunyada del bosc, l' he dedicat a l'estudi de l'haiku, remuntant-me als seus origens japonesos. Hui, en el dia del meu aniversari, m'agradaria compartir amb tots vosaltres aquest xicotet regal com a resultat de les meues investigacions. És molt el que es pot dir sobre aquest gènere, però sempre he pensat que un post no pot ser excesívament llarg, per a no cansar el lector. Així que obviaré molts dels seus detalls i em centraré únicament en allò més significatiu.

De tots els tipus de poesia japonesa, l'haiku és sens cap tipus de dubte el més exòtic. La seua exquisida sensibilitat respon a una melangia indefinida, com pot ser la que transmet la llum de la lluna, però pot tenir també la seua part humorística, un to pujat i com a detall important, un viu contacte amb les xicotetes criatures i amb els successos quotidians que de moltes maneres diverteixen o preocupen els éssers humans a tot arreu del món. Es mou per tots aquests extrems i expressa, amb la nítida mirada d'un xiquet, allò que el caracteritza: la més increïble subtil i enèrgica màgia.

En la seua forma més estricta l'haiku conté únicament les paraules imprescindibles i inclou 17 síl·labes. Un haiku clàssic conté versos de 5/7/5 i el kigo o paraula relativa a l'estació, que suggereix l'ànim i l'ambient que domina en el poema. Ha d'incloure a més el kireji o paraula de tall, situada al final d'un dels versos. Aquesta paraula no té significat, sinó que denota una pausa o atur total. La seua presència implica un moment de reflexió sobre el vers o els versos precedents.

El Budisme, doctrina que es caracteritza fonamentalment per la fugacitat de les coses mundanes, va fer la seua introducció en Japó en el segle VI i va jugar un paper molt important en el desenvolupament de l'haiku. Els budistes japonesos, particularment els practicants del zen, compaginaven la bellesa i allò passatger, utilitzant imatges como les gotes de la rosada i les flors del cirerer per a constatar que la bellesa de les coses està en part en la seua fugacitat. Molts dels grans poetes de l'haiku com Basho, Buson i Issa eren devots budistes i gran part dels seus poemes contenen convincents i commovedores visions d'una fugacitat que es podria considerar semblant a la de les gotes de rosada en el ukyo (món flotant)

Finalment, cal destacar la paraula yugen. Aquesta paraula descriu un suggeriment de l'ocult, del que jau sota la superfície, és una insinuació que no es reflecteix en paraules, commou el cor i porta al lector a un sentiment profund i emotiu de la naturalesa i de la pròpia vida: " El cel en la nit no té color ni veu. Però de tota manera hi ha llàgrimes que flueixen als seus ulls"

El món de la naturalesa i dels fets quotidians, són els motius predominants dels haikus japonesos en els seus orígens, però també toquen temes religiosos, socials històrics i culturals.

A continuació us oferisc uns deliciosos exemples, amb una traducció totalment lliure, feta amb la intenció de fer-los quadrar amb la mètrica tradicional catalana (4/6/4), que tracten temes ocults (Yugen) amb la idea de que gaudiu d'un tast especial i que al mateix temps us porten una mica de la inspiració generadora de la composició original:

meigetsu ya

kado ni sashikuru

shio-gashira

Lluna d'agost.

Fins el pòrtic irromp

la gran maror.

Basho
***

mijikayo ya

kemushi no ue ni

tsuyu no tama

Curta la nit;

sobre el pèl de l'eruga,

perles rosades.

Buson

***

Yo no naka wa

jigoku no ue no

hanami kana

Vivim al món

per damunt de l'infern.

Mirem les flors!

Issa

Voldria convidar-vos a café i pastetes, però com açò és un fet impossible, he pensat compartir aquest dia amb la meua haikumania. Espere que ho gaudiu tant com jo ho faig amb la vostra companyia. I mira, mirant-ho bé ens evitem el colesterol!!!

Una gran abraçada a tothom!!!

Us deixe també ací el regal que Carme, que em va fer ahir a partir d'un haiku que vaig deixar en la seua magnífica col·lecció de moments:

L'aire del camp

relaxa l'ambient.

Riu el xiprer.

(Joana)

No tenia previst posar un haiku meu entre aquestes tres genialitats, però el gran detall de Carme bé que s'ho mereix. Espere que no grinyole molt entre els dels grans pioners del gènere!!! Mira que sóc agosarada!!! he,he.

7milb7s!!!

Descans tardorenc

2010-10-01T07:54:00.002+01:00

M'agafe uns dies i us deixe un haiku tot desitjant que trobeu la vostra catifa d'or i s'emmiralleu en la nítida transparència d'un espill que reflexe el millor de vosaltres.

Aquarel·la de Jordi.

Catifa d'or
més enllà de boirines.
Nítid espill.

Desig

2010-09-28T16:36:00.001+01:00

Thomas Fedro

Emmudint voldria

vessar la fel sense mots,

mirant des del cim.

Idili

2010-09-26T16:42:00.002+01:00

Fotografia de José Mena Álvarez

L'amor en vers

mitiga passions,

nia records.

Recordant Rodoreda

2010-09-25T07:56:00.000+01:00

Mirall trencat:

bocinets del meu jo

criden per mi.

Esperança

2010-09-22T23:04:00.001+01:00

L'esperança és

com una daga d'argent:

vertigen cruel.

"Dóna'm la mà" Joan Salvat-Papasseit - Vicente Monera

2010-09-22T14:26:00.002+01:00

Mudes, les mans,

esclaves de l'amor,

trenquen silencis.
Joana

Camí de Riola

2010-09-21T17:46:00.006+01:00

Hui no pensava anar a Riola, el meu poble, però acabe de tornar d'allí.
Gràcies Pere, pel teu itinerari poètic.

Naixen purs, no els contaminem!

2010-09-18T09:18:00.009+01:00

Aquest vídeo em recorda les paraules d'Emilio Calatayud, un jutge molt innovador de Granada, que ens va regalar ahir una agradable vetlada al Teatre Ideal de Castelló de la Ribera.

Després de dos anys d'insistència, Consuelo Huértamo, assessora del Cefire d'Alzira, va aconseguir la seua presència al teatre, ple de gom a gom de pares i docents.

Ens va confessar ser pare i ciutadà abans que no jutge i ens assegurà que ser pare resulta molt complicat, sobretot en aquesta època que ens ha tocat viure, que sembla l'era de la "Generació perduda" en el sentit que ens ha tocat ser esclaus dels nostres pares en la nostra infància i ara ser-ho també dels nostres fills.

Les seues sentències basades en la defensa de la reeducació més que no en el càstic s'estan adaptant al món docent a partir de la tècnica de la mediació, però per aconseguir bons resultats faria falta una total confiança i implicació dels pares, i en aquest sentit encara queda molta feina per fer, perquè dissortadament el prestigi del professor ha quedat molt malparat i no té el suport que cal per part de les families. No voldria tampoc generalitzar, ja que encara en queden moltes que estan amb nosaltres, això ja ho sabem i és molt d'agrair, però no és la tònica general dintre de la gran comunitat escolar.

El seu decàleg per a formar delinqüents és molt conegut i ens diu veritats com a punys, tot i que de vegades ens resulta molt més còmode actuar sense parar-nos a reflexionar en les consequències dels nostres actes. I com ell ens va dir a la conferència, de manera insistent i reiterada, ser pares és molt complicat, un problema que no et lleves de sobre mai i que ja el tens des del moment del naixement : "Niños pequeños, problemas, pequeños; niños grandes problemas grandes. Te quitas el problema cuando te mueres".

La seua lluita pel pacte pel menor i per al menor, abarca tots els sectors de la societat, començant per la familia. Tots som responsables i els educadors hem d'estar al peu del canó. Ens anima a buscar alternatives al fracàs escolar, evitar les expulsions del col·legi i substituir-les per activitats més formatives i de reeducació, i a més insisteix a dir-nos que a l'escola no estem preparant enginyers aeronàutics, sinó alumnes que necessiten formar-se i obtenir els mínims per a poder funcionar en la vida.

Jugant amb haikus. Tema: la por

2010-09-14T15:38:00.029+01:00

Jo brando llibres,

altres la por. El món mai

serà dels dòcils

Francesc Puigcarbó

La por ens ofega,

tanca la porta al plaer,

l'exilia en vida.

Joana
*
És el que es té
mentre es deixa tenir.
Pel salt al buit.
*
Helena Bonals
*
No te n'adones
la por és una gàbia
t'hi tanques tu.
*
Carme
*
Serem molt forts
si la deixem de banda
tot respectant-la.
*
Carme/Garbi
*
La por ...
que és la por?
La por sóc jo!
*
Pere
*
Un pensament
ofega els sentits
terror al llit.
*
Neus A
*
La por,
el desconegut
per conéixer.
*
Gemma
*
Obscures tenebres
al buit arrosseguen l'ànima.
Deler de llum.
*
Paqui
*
Soga gruixuda,
fosc espectacle d'ombres,
Muda paràlisi.
*
Joana
*
Poruga dubtança,
núvols de gelosia
por a la vida.
*
M A
*
Tremola el formatge
sempre que ve el ratolí.
Indult impossible.
*
Florenci Salesas
*
Els nuvols parlen
ens regalen mil llàgrimes
i neix la vida.
*
Elena
*
La por, com la boira,
t'atrapa i et fa invisible.
Un brindis al sol!
*
Montse
*
La por és un
llençol sense
agulles d'estendre...
*
Onatge
*
Percudeix el tam-tam
els polsos; l'alé
s'estronca a la gola.
*
Toni

Metafísica de l'aranya

2010-09-12T09:12:00.000+01:00

Broda l'aranya

blanques puntes de blonda.

Cau l'ignorant.

Candidatura a Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO

2010-09-08T23:09:00.006+01:00

Sembla que no m'agafe el descans que vaig esmentar fa poc, però les festes d'Algemesí es mereixen també un post ací, al meu bosc i també vostre, si voleu trepitjar aquesta vegada, els carrers que s'amaguen a l'eixida més propera que hi ha entre el ramatge.

La nostra festa està declarada com un esdeveniment d'Interés turístic, ha estat distingida com una de les 7 Meravelles Valencianes i escollida com un dels 10 Tresors del Patrimoni Cultural Immaterial d'Espanya. Aquest any s'ha marcat un nou repte, un intent d'aconseguir el reconeixment internacional en ser presentada la candidatura a Patrimoni Immaterial de la Humanitat a la UNESCO.

Més enllà del seu caràcter religiós, la processó d'Algemesí, es converteix any rere any en tot un art. Segons Ovidi "art est celare artem" ( L'art és amagar l'artifici) i en aquesta festa tot es fa de la forma més humana i natural possible, no hi cap mena d'artifici. La força i unió d'un poble, que troba en els balls tradicionals la seua pròpia identitat es converteix en tota una peça d'art.

Contemplar-la es tot un espectacle de llun, música, dansa, color i calor humà. Cada segon és únic i irrepetible, perquè l'espectador es transforma en un participant més. Uns col·laboren de forma activa, altres ho fan de manera callada i silenciosa emocionant-se en sentir un toc de dolçaina o tabal o en contemplar l'escenari de la plaça engalanat per una gran barreja de torres humanes, danses i balls que tots a una ens deixen sentir el cor bategant i ple de vida d'aquesta gran festa.

Nous espais amics

2010-09-07T12:40:00.009+01:00

Mentre uns descansem, altres obrin casa nova i no qualsevol casa. Aquesta setmana he tingut el gran plaer de poder ser ben acollida en dos raconets on segurament si els visiteu, es trobareu d'allò més bé. Són dos llocs magnífics per passar una estoneta virtual llegint i comentant el que les seues mestresses ens ofereixen. No us conte res més, simplement us deixe la porta oberta, passeu i que siguen els vostres ulls els qui us ho descobrisquen per mi.

Espere que D'allò bell, d'allò sublim i l'Espai de Galionar us acompanyen tant com a mi. Podeu passar-hi, l'entrada és lliure i no es tanca mai.

Bona estada !!!

Homenatge blocaire a Vicent Andrés Estellés el 4 de setembre

2010-09-03T15:41:00.012+01:00

Nota: Si feu click a la pantalla del vídeo, no el podreu escoltar, però si ho feu just a la barra de baix a la part esquerra, sí, però sols si seleccioneu la imatge del vaixell ( No em pregunteu per quin motiu, misteris tecnològics, he,he)

Tot i les vacances blocaires, no em perdonaria el fet de no participar a la Diada d'Estellés, aixi que m'adelante un dia, per si altres ocupacions m'impedeixen fer-ho demà. Refrescarem la nostra memòria per una breu passejada al voltant de la seua obra, mentre escoltem Les illes, un poema seu musicat.

Tots sabem ja que Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al PV i un gran representant de la postguerra. La seua producció aparegué realment tard, El llibre de les meravelles, a l'època dels 60, quan ja portava més de vint anys escrivint. A partir dels 70 es va produir el que s’ha esmentat el “boom Estellés”. L’any 1971 es va publicar La clau que obri tots els panys i el 1972 Recomane Tenebres, que és el primer volum de la seua obra completa dels deu que la formen.

En la seua poesia fuig del pur joc verbal i del lirisme i construeix un món creat per objectes i comportaments quotidians del seu poble. La seua poesia no es pot enquadrar dintre del realisme històric dels 60 perquè es tracta d’un testimoniatge, d’un documental de la realitat.

El seu estil és molt expressiu i tot i que empra diferents registres, predomina la llengua col•loquial. Mostra a més una particular elaboració estilística i retòrica que podem observar a partir de l’adjectivació, les metàfores i la utilització de l’ègloga i l’alexandrí.

Una altra gran aportació d’Estelles al gènere poètic son les referències a la tradició literària clàssica, de vegades amb intenció irònica, com ho demostra a les Horacianes , on retrata la vida valenciana dels anys 60 barrejant València amb la Roma Imperial, trasvestint-se d’Horaci i disfressant els seus enemics de personatges de l’època com és el cas de Suetoni.

Fins sempre

2010-08-31T11:43:00.003+01:00

No me'n vaig definitivament, desconnecte de la xarxa una temporada, així que no us diré adéu, sinó fins aviat i us deixe un comiat amb la Maria Mercé Marçal al post anterior. Espere que us agrade.

FINS SEMPRE!!

"Covava l'ou de la morta blanca" // Maria-Mercè Marçal // Sílvia Pérez Cruz

2010-08-31T08:01:00.005+01:00

Covava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil•lants
en el trapezi
on em desperto
agafada a la mà de l'esglai
de l'ombra.

Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal•lí com una deu.
La deu primera, mare.

Commemoració del centenari del naixement de Màrius Torres

2010-08-30T06:44:00.004+01:00

A més d'aquest videopoema, deixe també el comentari d'un sonet que vaig fer fa un temps ací al bosc.

LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que voliem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns:-la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits extranys, que la teua veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure,una altra n'hi ha potser,
que ens envia per sobre aquest d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una breu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Aquesta poesia va ser escrita el 5 de març de 1939 i està inclosa dindre del grup de poemes que fan referència al tema de la Guerra Civil i postguerra. L’esperança del poeta en recuperar tot allò que es va perdre en la derrota es manifesta de forma clara al llarg de tot el poema. De la mà de Màrius ens situem en el temps d'una Catalunya esperançada amb els ideals de llibertat que van ser soterrats entre els enderrocs pels feixistes, però Màrius no es dóna per vençut i expressa el seu desig de que una nova generació puga aconseguir contruir la ciutat d’ideals, una ciutat amb la força de poder fer-se sentir per tots els racons i donar ànims i esperances als exiliats i derrotats. Al títol podem observar una metonímia, on una realitat (país) es nombra amb el nom d'un altra (ciutat) i aquest recurs torna a apareixer al segon vers on Catalunya és "la ciutat dels ideals".

Indubtablement, un sonet que és una meravella. Màrius Torres magistralment ens situa en el temps al primer quartet, li posa veu a Catalunya, al segon demanant-li que aconselle els seus habitants i finalment acaba desitjant una nova ciutat alliberadora de tanta crueltat i amb la força de poder donar esperances i ànims entre els vençuts.

Em sembla un poema que sense abandonar la bellesa dels elements formals aconsegueix transmetre sentiments d’odi i desig de venjança envers els seus enemics amb un gran intent en recuperar la llibertat i dignitat de Catalunya, i per extensió de tot un país

Minvant

2010-08-30T06:11:00.001+01:00

S'ajaça l'ombra,

serena i solitària.

Cau la tarda

i amb ella, jo.

Estimar

2010-08-29T07:05:00.001+01:00

És pura flama

el mot revelació.

Miratge insistent.

La vida

2010-08-28T07:06:00.002+01:00

Amarga metàfora,

dolça crueltat alegre.

Espectacle etern.

Persistència

2010-08-27T07:03:00.002+01:00

Desesperat,

el vent escombra mots,

mai el record.

Llibertat?

2010-08-26T07:02:00.000+01:00

Ocell de vidre:

Ornament delicat

de vol trencat.

Atzur

2010-08-25T08:20:00.003+01:00

Entrellaçades

s'acotxen les mirades.

Pètals de llum.

Teló d'acer

2010-08-24T10:01:00.002+01:00

Sota el ball de màscares

s'obrin escletxes de llum.

Breu introspecció.

Solitud

2010-08-23T17:56:00.007+01:00

Monotonia.

Cortines de silenci

rere el cristall.

Rentant plats

2010-08-23T11:56:00.005+01:00

Piles de plats

s'escapen de les mans,

dansen un vals.

El meu llogaret

2010-08-19T16:48:00.003+01:00

Imagine un indret

llunyà, fidel i secret

on ressona,dolça,

la melodia,

i lluny del pacte silent,

a la torre d'ivori,

m'acompanya en tot moment.

Allí, la paraula és el vent,

la vida, un somni,

el tacte, un desig,

la nit, un somriure,

el demà,...
pura esperança,

i el futur...

la victòria al temps.

Cors solitaris

2010-08-18T07:39:00.003+01:00

Arrecerar-me voldria

en un bes sense distància

sota el nítid vel de l'aurora.

Arrecerar-me

al caliu d'uns llavis nàufregs,

perduts entre albades i sospirs.

Arrecerar-me,

recórrer pam a pam

la dansa selvàtica del teu cor

en un davallar de llàgrimes

i retrobar els cors solitaris,

l'espiral del nostre jo,

l'equilibri harmònic,

la veu del silenci...

l'abís absolut

Jugant amb Vivaldi

2010-08-15T09:23:00.005+01:00

En primavera,

pluja d'arbres en flor.

Fruit desitjat!

Càlid estiu!

Rere el gran vellut verd,

l'espiga d'or.

Dolça tardor,

verema engalanada.

Festa del vi.

Hivern glaçat,

rierols de desgel,

de tu, a mi.

ESPERA

2010-08-13T19:43:00.005+01:00

T'espere amb el silenci de la neu,

somniant el tacte dels pètals de la flor,

que desfullada, recorda primaveres

asolellades, per entre les parpelles.

L'esperança, el record i la tenebra

retroben les ales de tot sentit,

omplint-me els ulls de núvols de goig encés

que trenca el ritme descompassat de l'espai,

i enllaça les dues ribes dels nostres rius.

T'espere amb els llavis en la mà,

mentre els ulls s'acluquen,

desitjant un demà per un ahir.

El fred de l’hivern sembla que conservi el record de l’altre millor que no ho faria la calor. En el fons, aquest hivern que congela la seva relació, el silenci de la neu, seria la poesia. El poema sol ser envoltat de tenebra, de nit, precisament. Els dos rius enllaçats em recorden Màrius Torres. El “ritme descompassat de l’espai” parla del món que envolta la veu poètica, de les busques del rellotge de la vida que no van al compàs. M’agrada molt el “T’espere (...)/ desitjant un demà per un ahir”. Un a posteriori per un a priori, un futur per un passat, un somni per una runa, una esperança per un record, que diu aquest mateix poema.

BONALS, Helena

2010-08-13T18:45:00.002+01:00

Les petjades
són les busques del temps
i el seu tic-tac.

NAVARRO, Joana

Amb les petjades es camina, es viu. Són el que resta de la nostra vida, la nostra biografia, la grafia amb les empremtes dels peus. La metàfora que assimila les petjades amb les busques del temps és molt brillant. El tic-tac com l’alternar una passa i l’altra també. La vida, doncs, sembla que s’assimila amb el pas del temps. Només s’identificaria amb el temps aturat l’art.

BONALS, Helena

2010-08-12T14:20:00.002+01:00

Passen les hores
i mai no me n’adone.
S’emporten el temps.

NAVARRO, Joana

Les hores serien allò concret, el que es percep amb els sentits. El temps és com una abstracció que tant pot referir-se al passat com al futur, o bé tot alhora, i que no es pot aferrar. Els dies viscuts i els per viure “s’emporten el temps”, allò tan valuós com l’or, diuen, i els arbres no deixen veure el bosc, mai no se n’adona la veu poètica que se li escapa el temps. L'única manera de retenir-lo una mica és a través de l'obra. La nostra vida passa, i amb ella "tempus fugit".

BONA LS, Helena

Viatge oníric

2010-08-12T12:32:00.004+01:00

Entre el negre volcànic

i el verd primaveral,

terra i lluna fonent-se

en un món a part,

contemplen de lluny

la immensitat de la mar,

invocant els grans corrents marins,

les pluges d'estels

i els mistèris del'univers.

És la vida això que jo veig,

o un miratge al·lucinant

en un paradís imaginat?

Ball i música tradicional, a Riola

2010-08-09T21:00:00.001+01:00

Fa uns anys, unes quantes persones del poble ens vam ajuntar i començàrem a aprendre balls i danses tradicionals valencians. Els motius que ens hi portaren van ser, segurament, diversos: des de qui només volia passar unes bones estones ballant entre amics i amigues, a qui tenia interés a recuperar la pràctica de les danses de Riola, que, si bé mai s’han oblidat del tot, ja feia molt de temps que no es ballaven en els carrers del poble. Amb el pas dels anys, ballem la “dansà” de Riola cada mes d’agost, quan arriben les festes, i, a més, hem tingut l’oportunitat de conéixer balls d’arreu del País Valencià que els nostres mestres, Xelo i Mondu, als quals enguany hem afegit Lluís, ens han ensenyat.

No cal dir que entrar en aquest món ens ha aportat la grata sorpresa de descobrir la gran varietat de formes musicals i coreogràfiques valencianes. Molt més que no ens podíem imaginar. Aquest contacte ens ha permés tindre referències de cantants i grups que es dediquen, encara hui, a la música tradicional valenciana, tant a la seua interpretació com a recopilar els vestigis que es poden trobar per tota la nostra geografia. Persones que tenen tota la nostra admiració per la seua tasca de manteniment d’una part important del patrimoni cultural valencià. I encara més quan la música tradicional no està socialment tan ben considerada com els altres gèneres musicals.

Escoltant discs que fa poc desconeixíem (de cantants com Pep Gimeno o Miquel Gil o de grups com Alimara, Sarau, el del grup de danses de l’Alcúdia o el del Pinós entre molts altres), llegint texts que publiquen persones que s’han interessat per la música i el ball valencians, assistint a les les classes i mantenint relació amb persones d’altres pobles que també tenen gust pel ball, l’afició inicial ha anat creixent, així com també la sorpresa per la gran riquesa tradicional que els valencians tenim i, com sol ser habitual, ignorem. Encara més: nosaltres créiem que tota l’aportació riolenca al llegat cultural valencià es reduïa a la “dansà”, que, a més, patia ( encara pateix?) una salut preocupant; la realitat és ben distinta ja que en l’arxiu sonor de música i literatura popular, consten trenta-huit peces que Fermín Pardo, el seu compilador, va recollir a Riola i que té gravades en la cinta número 66 de la seua monumental col•lecció musical. Els noms que Fermín Pardo assignà a aquestes melodies (entre les quals sembla que figura algun relat) són: “Albaes”, “Estribillo de riberenca”, “De cuna”, “Jota de quintos”, “Valenciana de U i Dos“,“Estribillo de riberenca“,“Estribillo de Dotze i U“,“Arguilando”, “Arguilando”, “Arguilando” (sí, sembla que n’hi ha tres de diferents), “Oración de Rita”, “Oración de Santa Rita de Casia”, “La Despertá”, “Padrenuestro”, “Gozos al Cristo de los afligidos”, “De cuna”, “Jota”, “Jota”, “Ramonet”, “Les xiquetes de Riola”, “De Pascua”, “Cant de Farolet”, “De Bateig”, “Canto del Sereno”, “Una xica de Llaurí”, “Alça l'aleta, polleta”, “Jota”, “Cuento del pisodio“,“Conillets a amagar”, “Jota”, “Sant Antoni de Gavarda”, “Oración de San Roro”, “Oración del Ángel de la Guardia”, “Baix del Pont de Cullera”, “Tocata de danses”, “De cuna”, “De entaular (Havanera) ” i “Les Danses”.

No hi ha cap dubte que moltes d’aquestes tonades no són privatives del nostre poble. Algunes de les esmentades, tots ho sabem, són populars a totes les terres valencianes, però no deixa de sobtar la presència de moltes formes musicals que difícilment s’escolten cantar ara a Riola, com la riberenca o el dotze i u, per esmentar-ne un parell. Un altre aspecte destacable és la presència de cinc jotes que, unit a la pervivència de les danses, ens fa pensar que fins fa relativament poc temps aquestes formes musicals valencianes tradicionals eren realment vives entre la població riolenca i formaven part de les poques festes i celebracions que la gent del poble es podia permetre. I és que difícilment es trobarà un ball més divertit i alegre que una jota.

Des de Les Moreres ja hem fet un pas cap a la recuperació dels nostres ritmes. Potser la seua presència a Riola encara és escassa (tot i que hi haurà qui pense que, contràriament, ja n’hi ha massa, de música i balls valencians, que tots no pensem igual) però ens agradaria consolidar-la i estendre el gust i l’estima pels balls valencians entre tota la població riolenca. Sense voler substituir les altres formes musicals, que conste! Però sense que se’ns obliden les nostres.

Toni Sales Franco

El dubte metòdic

2010-08-08T10:03:00.006+01:00

El dubte és molt clar
però mai pot escampar
la negror del fons.

NAVARRO, Joana

Dubtar és de savis, d'aquí la llum inherent al dubte. Però la caverna, la foscor del fons no l'esvaeix el dubte mai completament. És com si la incertitud, allò misteriós, fós alhora clar com la lluna, i el reste, allò fals però massa precís, la negror de la nit.

BONALS, Helena

Cançó

2010-08-03T10:26:00.002+01:00

Dibuix: Florenci Salesas

Hi ha besos

que no són llavis,

sinó flames;

mirades,

que no són ulls,

sinó albes;

i esperances

com la brisa fresca del gessamí,

que em porten al teu jardí.

M'hi quede allí.

A tu, poema

2010-07-28T07:52:00.014+01:00

Veu que viatja
per l'escriptura, la infantesa,
l'amor i el desamor,
per la pedra dubtosa,
la lluna de creixent incertesa,
o la boirina d'entelada transparència.
Plor que s'ofega,
recreant-se en el llenguatge.
Lluita constant
que trenca el silenci.
Tot això, ets tu,
lletra o poema.

Gràcies, Francesc, veure'l a la teua pàgina, m'ha animat a penjar-lo, no les tenia totes.

Un dels tres temes fonamentals de la poesia, segons Jordi Julià: l’amor, la vida i la mort i la poesia en ella mateixa (aquest darrer el cas d’aquest poema). La veu poètica viatja per l’escriptura, o sigui, aconsegueix de dir alguna cosa gràcies a ella, i gràcies a la seva infantesa, perquè “l’home és el que queda del nen”, que deia Ana María Matute. Viatja per una pedra dubtosa (que no és compacta com semblaria, sinó plena de misteri), “lluna de creixent incertesa” (un quart creixent, no lluna plena encara), en definitiva: “la boirina d’entelada transparència” que són sempre els versos, l’opacitat, la transitivitat a través de la qual es veu el món amb el poema. El “Plor que s’ofega”: el dolor que es venç amb la poesia, a través del llenguatge, en una “lluita constant”. Tot el poema és una reflexió sobre el poema i pel poema que tantes alegries produeix al capdavall.

Helena Bonals

Hem nedat a l'estany amb lluna plena

2010-07-21T06:21:00.007+01:00

Raimon Esplugafreda (Balsareny, 1943), pseudònim emprat per l’escriptor d’aquesta romàntica història d’amor, es converteix al temps en protagonista i narrador omnipresent d’una apassionant aventura al voltant de la recuperació d’una marededéu romànica, que comportarà el descobriment de l’existència de Dòsia, una petita comunitat secreta desconeguda per la resta del món, on els seus gegantescos habitants viuen aïllats i regits per unes lleis molt particulars.
La novel•la és una obra centrada en el descobriment del primer amor i adreçada a un públic juvenil que s’identifica amb la temàtica del llibre, gaudint de les relacions existents entre l’amor, el risc i l’aventura dintre d’un món que barreja de manera molt natural l’espai real i el fictici.
Ja des del primer capítol, el narrador manifesta de forma molt clara i explícita la seua predilecció pel temps lineal de la història, fent us de la funció metalingüística del llenguatge i declarant obertament que ens contarà el relat seguint l’ordre lògic i cronològic dels esdeveniments, amb la intenció de mostrar-li al lector una història clara i transparent, redirigint-lo en tot moment per un itinerari de lletres i aventures que haurà de recórrer per anar descobrint els motius que dirigeixen l’acció sense perdre’s cap detall. Són freqüents les constants al•lusions al jove lector adolescent per a reconduir la lectura, oferint-li tots els elements imprescindibles per poder aprofundir i assimilar millor la narració.
Cal destacar a més les grans aportacions sociolingüístiques respecte al català i l’occità que s’estenen al llarg del llibre, demostrant les semblances entre les dues llengües que l’autor intenta agermanar a partir de la relació entre el Raimon i la Miquèla mitjançant una història d’amor que traspua un gran lirisme ja des del mateix títol del llibre.
Espere que aquesta novel•la, tot i anar adreçada a un públic juvenil, us agrade i us puga fer reviure moments de passió adolescent, que mai podem deixar oblidats al calaix de la memòria.
Si us ve de gust podeu deixar els comentaris als Anticànons d’Helena Bonals on trobareu també una altra ressenya d’un altra novel•la del mateix autor.

Somi rere somni

2010-07-04T09:18:00.003+01:00

Francesc Puigcarbó amb aquesta novel·la convoca el lector amb la seducció i espontaneïtat pròpies d’un gran narrador. Ens presenta una història, ja des del plantejament informant el lector d’un malaurat pressentiment que esdevindrà al més d’Agost i ho fa mitjançant una descripció molt lírica on relaciona el mal temps amb un destí tràgic.

Empra una prosa molt àgil i directa que fa avançat la novel·la amb un ritme trepidant sempre molt ben acompanyada d’unes pinzellades iròniques i grans tocs d’humor.

La narració se situa al voltant de la Masia Redolat i la lluita per l’herència familiar. A partir d’aquest pretext, es desenvolupa tota una sèrie d’afers amorosos que de vegades deixen el lector totalment sorprés entre el gran entramat sexual que atrapa a tot i cadascun dels personatges.

No serà fins el desenllaç quan apareixerà el factor sorpresa entrant en acció un dels personatges amb qui el lector ja ni comptava. És també en aquest moment quan es descobreix la relació entre el títol de la novel·la i la narració, quan d’entrada semblava inexistent.

No us contaré res de l’argument, però sí que us assegurar que passareu una estona d’allò més divertida i que podreu descobrir que de vegades el pitjor dels destins pot amagar una gran alegria.

Com que no sé que li passa al bloc, que no apareixen els comentaris enlloc, podeu passar directament a deixar-los a la pàgina de l’autor. De segur que allí, seran ben rebuts.

Una gran abraçada a tothom!!!

http://vajavaja.blogspot.com/

Comiat

2010-06-29T17:01:00.006+01:00

Una gran amiga s'acomiada al seu bloc, després de dos anys ens diu adéu, ha decidit fer el camí sola, i té tot el dret, és clar. De vegades la solitud és la millor companyia. Des de'ací voldria dedicar-li un poema de Màrius Torres, un dels seus poetes predilectes i desitjar-li que la seua vida es converteixca en música com ens diu el poema.

MOZART

Enduts d'un ritme fàcil i profund

també els nostres compassos voldrien, un a un

volar i somriure.

També la nostra llei és una gràcia ardent,

ala d'un ordre en moviment,

ràpida, lliure...

Potser la nostra vida sigui un mal instrument,

però és música, viure!

Fins sempre, Montse!!!

T'esperarem!!!

Sick of love

2010-06-17T19:09:00.007+01:00

Amb aquesta cançó, s'acomiadaran els alumnes de 6é el proper dilluns. Deixen l'escoleta i se'n van a "la casa gran" on començaran a tractar-los com adults, com ells desitgen. S'ho han agafat amb un entusiasme espectacular, i tot siga dit, ja se saben la lletra molt millor que jo. Des d'ací voldria desitjar-los no sols que ho passen bé el dia de la festa, sinó també molta sort amb els nous estudis de secundària.

I a la resta de la gent, us deixe amb aquesta cançó, que expressa una malaltia molt greu, tan greu que el que l'ha experimentada alguna vegada, no busca cap metge per a curar-la, ja sap que cap beuratge l'eliminarà i ni ganes tampoc crec que en tinga el malat, eh!

Sols dir-vos que no estaré aquest cap de setmana entre vosaltres, com cada any m'esperen en la cursa ciclista de "Sabiñánigo" i allí estaré totalment desconnectada, peró em posaré al dia en tornar, us ho assegure. Esperem tenir la mateixa sort de sempre i que no es produeixca cap baixa, que els anys ja pesen, ja. Per al meu temps mort m'emporte la novel·la Somni rere somni, del senyor Puigcarbó, que us recomane de totes totes. Com ell mateix diu, és diferent i molt desvergonyida. Ja l'estic acabant i ja us avance que és molt més que tot això. Si li voleu donar una ulladeta la teniu a les seues Novel·les oblidades

La vida sencera

2010-06-13T23:13:00.002+01:00

Grossman, un dels escriptors més importants de la literatura contemporània israeliana, a més d’un gran representant dels intel·lectuals dels seu país, ressalta una vegada més la seua empatia respecte una societat caracteritzada pel terror i la por que els seus dirigents transmeten. I ho fa de manera magistral mitjançant una trista i tendra història que traspua humanitat per tot arreu.
La vida Sencera, és un volum de més de 800 pàgines que conta la vida d’Ori, la seua protagonista, una dona que abandona la seua llar i emprèn un llarg viatge cap a Galilea amb l’única intenció de fugir d’un fet que no vol admetre, rebre la notícia de la defunció del seu fill Ofer, que ha mort a l’exèrcit. Carregada amb una motxilla com a a únic equipatge i amb un amable amic acompanyant, s’aferra a la idea que mantindrà viu el seu fill mentre va fent camí.
Tota aquesta història està situada dintre d’un context històric molt concret, que preocupa Grossman d’una manera molt especial. Segons les seues pròpies declaracions, situa la primera part de la història en 1967, en la Guerra dels Sis Dies, per ser una etapa que va influir molt en la seua generació i que dóna una visió de conjunt de la situació israelià, on el terror era la nota dominant.
Les referències a la família i el dolor produït per situacions tràgiques són freqüents al llarg de la història, cosa que no ens hauria d’estranyar si pensem que Grossman havia perdut el seu fill mentre escrivia la novel·la, que tot i això, mai no abandonà perquè ell sols “entén l’existència a traves de l’escriptura”.
El somni d’Ora, la seua més ferma i pura evasió de la realitat es converteix en un pretext que l’escriptor jueu David Grossman aprofita per a denunciar els errors del govern d’Israel, oferint-nos tota una gran reflexió sobre la simple i humil condició humana dintre de la dura realitat d’Israel.

Ja veurem si en llegir-lo, continuem pensant el mateix, he, he, he.

Horabaixa 2

2010-06-09T18:35:00.004+01:00

Es va morint la tarda;
una ratlla en el cel
cap a ponent, vermella.
Hora màgica,
cap remor no la destorba.
Volen baixos els ocells,
només ells xisclen.
És el crepuscle.
El blau, ple d’ombres,
les passions denses,
l’aire, molt suau...
Flaires que duen notes
d’indrets llunyans.
Potser, algun grill...

Obro els ulls,
i els enlairo.
Ni un respir més fort que l’altre.
Resto immòbil.
Sento l’ànima exultant.
Cel rogenc
que es difumina.
Que bonica, aquesta nit!
Ben prest m’envolta.
Els estels lluen,
les aus ja dormen...

I dins el cor, nostàlgia.
Què fas, amor, on ets?
El tapís d’aquest crepuscle
t’embolcalla i no et traeix?
També aguaites els estels?
Potser es trobin, nostres ulls
dins la nit, potser s’enllacin,
i escriuran plegats els versos
que al sol no gosen...

Amor desitjat,
tan lluny de mi,
mon cor et clama.
Enyoro la teva imatge
i els ulls ardents;
les teves mans, la tendresa,
els somnis vells...
I vanament, suplico,
li prego a l’aire del vespre
que se l’endugui per sempre,
el teu record.

Montse M.

Resulta difícil mostrar-se indiferent davant d'un poema així, d'un poema que batega i fa bategar al temps, seduint al lector amb els sentiments que provoca aquest cant d'amor, intensificat pel ressò d'una profunda tristesa i passió.

El paral·lelisme entre el paisatge que es descriu a la primera estrofa i el sentiment d'enyor i nostalgia es manifesten d'una manera molt viva a partir del record copsat mitjançant tot sentit. No sols la vista, sinó també el tacte, oïda i olfacte hi són presents en aquest paisatge que rememora el passat. Un passat que a la segona estrofa renaix amb força i es viu en el present des del record.

I a partir del record, el jo poètic ens transporta a la tercera estrofa d'una manera molt lírica i ens fa sentir la pena i el dolor que d'alguna manera desfila sempre dintre de tot ésser humà quan la inseguretat i la por s'interposen creant el dubte i la incertesa per tot arreu.

Finalment els sentiments de dolor i enyor s'entrecreuen a la darrera estrofa, on el desig i nostalgia és tan gran, que tot i que semble una contradicció, el dolor que provoca sols pot esborrar-se si el record s'esvaeix.

La intensificació dels sentiments i el ritme del poema van deixant-se sentir i van passant d'una estrofa a l'altra de forma gradual jugant sempre amb la focalització d'una manera molt ben aconseguida. Es passa d'una tercera persona descriptiva a una primera que expressa els sentiments descrits anteriorment i quan ja s'ha aconseguit la interiorització d'aquestos, podem observar la interpel·lació directa amb la segona persona que fa més viu el record per a tancar una altra vegada el poema amb la força expressiva de la primera.

Amb una veu molt directa i sincera, sense cap tipus de màscara, Montse manifesta de forma molt clara i oberta un món sensorial molt ric, capaç de crear unes grans complicitats anímiques amb el lector.

Dia i nit

2010-06-05T18:34:00.002+01:00

Un verd primaveral,
com capoll de lluna blanca
es perd a l’ombra del jardí,
aquesta tèrbola i obscura nit.

Boirina glaçada,
.................gotetes de rosada,
Dolls d’aigua clara,
................xapoteig persistent.

M'acompanyeu?

2010-06-03T19:07:00.027+01:00

Fa un dia tan esplèndid i assolellat que he decidit donar un tomb pels indrets més acollidors que mai m'hi he trobat. Després de passar per l'espiral de colors del laberint de Galionar, he aterrat al carrer de Pere i sense saber com, els seus versos m'han portat cap una llibreria on he trobat una cançò d'amor occitana. Des d'allí, navegant per l'onatge del seus mots, he decidit descansar una estoneta en una illa envoltada de poemes i Haikus. Allí, a més de recrear-me, sempre intente posar en marxa la part creativa de l'haiku. Com que el tic tac tic, no es para mai per mi, continue el camí i per entre l'ombra d'un bosc infantil, albire a través del fullam dels arbres una cosa molt gran en una de molt petita, que sempre li dona molta llum a les zones més obscures. Ben il·luminada, retorne les meues passes cap un quiosc on asseguda al banc del costat rememore una col·lecció de moments dels inoblidables 70, no sense abans haver gaudit de l'humor rimat que D Love ens ha deixat, i com no!!!! sempre pel trajecte, res millor que anar aplicant la filosofia del joanfer, que sempre va bé.

Bona passejada, moltíssimes gràcies per acompanyar-me i bon capde.

Ah! se m'oblidava dir-vos, que escolteu els "surcos del silencio", el lloc que el Pere amb una magnífica càmera, ha retratat i un bon regal que ens ha portat!!!

Espere que ho passeu d'allò més bé en aquest VIATGE PLURAL

Aniversari

2010-05-30T17:31:00.014+01:00

Aquesta entrada està destinada a la commemoració del primer aniversari del bosc. Fa exactament un any que el vaig obrir i des d'aquell moment vaig guanyar molts amics, alguns ja coneguts de forma física i altres únicament virtuals.

Compartir poemes i tota mena d'inquietuds literàries i cuturals s'ha convertit per a mi en un plaer molt gran que m'ha permés la possibilitat d'establir uns forts lligams afectius entre tots vosaltres. Quan a més s'aconsegueix que alguns d'aquestos amics vituals es puguen convertir en amics reals de carn i os, la satisfacció és enorme i t'adones que les possibilitats del món virtual són tan grans com la immensitat de l'oceà. Contrariament a la idea estereotipada que alguns defensen, basada en la estupidesa de pensar que mostrem una imatge falsejada o idealitzada, darrere d'aquesta finestreta que tots tenim a casa s'amaguen persones amb un gran cor, que mostren una humanitat molt gran i unes ganes increïbles de compartir il·lusions i projectes comuns.

Ahir, a Barcelona, sense anar més lluny, Helena, mentre ens encaminàvem al "Pla de la Garsa", on anàvem a sopar, em va regalar Joana, el poemari que Joan Margarit dedicà a la seua filla. L'emoció va ser enorme, perquè ella no sabia i encara no ho sap, que exactament ahir feia un any que vaig obrir el bosc. El llibre, a més va acompanyat d'un Cd d'audio amb els poemes recitats pel propi autor. Escoltar-los suposa intensificar la sensibilitat i els sentiments tan profunds que cada vers transpua perquè com va dir Margarit "Aquest llibre va ser escrit vulnerant tots els consells que els poetes donen sobre l'obligada distància entre els fets i el poema".

Voldria compartir amb tots vosaltres un poema que m'ha arribat d'una manera molt especial per la seua força expressiva en intentar transmetre la sensació de buit que ens queda després d'acomiadar un ésser estimat, en aquest cas la seua filla i per extensió tota situació de pèrdua o comiat.

L'alba a Cádiz

Un oceà emboirat davant l'hotel.
Les llargues línees d'escuma grisa
dibuixen una barra d'arrecife
davant la balustrada de la platja.
He sentit el teu nom pronunciat
pel llenguatge del mar. Diu que te'n vas.

Planejant damunt l'aigua ho repeteixen
les solitàries cigonyes negres.
No sabré mai que és el que saps de mi,
ni en quina veritat hem estat junts.

ni si hi serem per sempre. No pot ser

un mal dolor el dolor que ve de tu

per aquest tèrbol mar. Desmbre. L'últim

desembre amb tu. Després de buscar

dintre de mi la teua veu perduda.

2010-05-22T10:33:00.006+01:00

A Ausiàs

No em deixes ara,
ni t'allunyes de mi.
Tan a prop hi ets
en la distància
que sent el batec
i l'aleteig de la vida
com fresques onades
...............................i ràfegues de vent

No em deixes ara
ni t'escapes de mi,
en la llunyania sempre,
..............................tu, fas el camí.

Autora: Llir entre cards.

Poema que no pretén altra cosa que deixar brollar la inèrcia de l'ànima i llaurar el guaret arraulit al pensament per a expressar les seues inquietuds i temors esperant que donen el millor fruit. M'he permés el luxe d'agafar part de les paraules de Machado en Juan de Mairena, reconvertir-les i fer-les meues.

Llir entre cards és l'heterònim d'una gran amant d'un Ausiàs March tan viu i ple de vida, que fins i tot en llegir-lo, pot arribar a veure'l. En aquest poema expressa un desig molt humà, la por, sensació que tots d'alguna manera tenim quan valorem els sentiments que omplin la nostra vida i pensem que són tan potents com efímers. La felicitat i l'amor aconsegueixen sempre crear eixe clima de malestar i preocupació quan no donem crèdit al que ens passa i pensem que qualsevol dia se'ns escaparà de les mans.

Com va dir Mairena, imagine una LLir entre Cards anant de la veu poètica a la filosòfica i jugant amb la metafísica mai explícita del poema.

Espere que us agrade i que perdoneu aquest tipus de comentari per on passegen les grans figures de l'obra poètica d'autèntiques personalitats literàries d'aquesta manera tan lliure, sense haver demanat abans permís. Pobrets, si saberen per on els portem!!!

Twinkle, twinkle

2010-05-18T16:39:00.019+01:00

Above in the sky

a very little diamond

never shuts his eyes.
*

Allà a l'horitzó

un xicotet diamant

brilla sense por.

Oscurece el día,

un pequeño diamante

regala su vida

Joana

Twinkle, twinkle, little star,

How I wonder what you are!

Neus

Sur la neige

tu allumes mon coeur!

sobre la neu

tu ilumines el meu cor

Joana( Llum de dona)

allà enllà, com

llàgrima de l'Univers

brilla una estrella

Francesc Puigcarbó
*
Viatjant dalt d'aquesta estrella
a l'altra banda de l'univers,
veig lo bonica que ets
des d'ara fins un milió d'anys...
Pere
*
Sonque ausi una estrelha
Benlèu lo diamant del cèl
se planh pr'amor d'amor?
*
Només sento una estrella.
Potser el diamant del cel
es plany per causa d'amor?
Florenci Salesas
*
Un diamant sense
polir, que no l'amaguin
els núvols foscs.
*
An unpolished
diamond, please let not
dark clouds hide it.
Helena Bonals

Cel amunt, dins la tenebra,

diu la nit: qui ha encés el llum?

-Sóc, jo, l'amor, que no hi veia...

Montse (Galionar)

2010-05-16T07:41:00.010+01:00

Potser només ets l'ombra rient i fugitiva
d'un desig obstinat a habitar dins la ment,
i t'he cenyit entorn amb carn de pensament
i amb sang de més batalles t'he fet encesa i viva.

Amor, potser el suau sospirar que de tu
ve a mi, és tan sols la folla ressonança
d'aquell desig fet música, i és, damunt ta semblança,
ma pròpia joia el sol que s'hi atura i lluu.

No hi fa res: jo t'hauré amat carnal i eterna;
fugirà l'ombra, mes ja el meu únic destí
serà allò meu que no mor, que morirà amb mi,
-que tu sola, oh Amor, hauràs pogut saber-ne.

Carles Riba, del Primer Llibre Estances

Als grans manuals podem llegir que Riba comença escrivint poemes de ben jove, ja el 1919 escriu Primer llibre d’Estances, que es caracteritza per una poesia difícil, farcida de referents cultes, jocs d'abstraccions, dificultat sintàctica, utilització de símbolismes, reflexions metalingüístiques i metafísiques. Les seues constants són l'angoixa vital, el contrast entre felicitat i infelicitat, i la recerca de la solitud. Tracta temes propis de la poesia metafísica: amor, mort, pas del temps...

Bé, tot açò és el que ens conten els estudis sobre el Primer llibre d'Estances, però jo prefereixc pensar que el que diu aquest poema no és res més que un munt de paraules belles i molt velles, que acabe de robar, abans d'anar a dormir, per mi amb un intent de que res no mori, ans el contrari, que cada matí en llevar-me puga renèixer amb més força que el dia d'abans, fins el punt que la vida i l'amor s'arriben a confondre amb un bell paisatge mai vist, que cada cop contemple per primera vegada.

Açò és el que voldria però no sols per mi, eh, que hui em sent molt generosa i us ho desitge també a tots vosaltres. Que us acompanye aquest poema tant com a mi.

Crec que és un dels millors regals que podem rebre i a mi ja m'ha arribat!!!

Moltes gràcies.

Resiliència?

2010-05-09T08:26:00.011+01:00

Café D'Arlés sota un cel estrellat

Van Gogh

We are all in the gutter, but some look at the stars.

Hi som tots a la claveguera, però alguns mirem les estrelles.

Oscar Wilde

Tots d'alguna manera tenim millors i pitjors moments, per aquells més crítics cal pensar que passe el que passe, no és la fi del món. Ja ens ho va dir Victor Frankl al seu clàssic El hombre en busca del sentido, on inspirat en la màxima de Nietzche, "Allò que no mata ens fa més forts" ens conta com tot i haver experimentat les cueltats més grans a l'holocaust, es va convertir en un home feliç i en una gran font d'inspiració per a moltíssimes persones.

Perdoneu totes aquestes cites, sols es tracta d'un intent d'assimilar la teoria de la resiliència, una teoria molt clara i fàcil quan la lliges, però molt complicada quan la vols portar a la pràctica. Si trobe la clau, ja us ho contaré. Ara per ara, encara l'estic buscant, la molt punyetera està molt amagada, però us assegure que la trobaré, he, he, he.

2010-05-05T21:05:00.013+01:00

Els camps de blat

ornen les roselles

vermelles de maig.

Francesc Puigcarbó

Ni el millor mag

sense roselles pel maig

ornaria millor camp.
Joana
*

Tímid, el blat
entre roselles
verd amagat
Carme
*
Al cim del pit
Dos pètals de rosella
Besos de maig
Florenci

Poppys in fields

listening to the rainbow

wave to the sun.

Me, Ann

*
Ocellet de maig

pit de rosella

ales de blat

Pere

Vermell i verd,

contrast primaveral,

com llum i pluja.

Helena

El blat més groc

acarona roselles

d'espurna i foc.

Love de Pega

Rosella infeliç

que somnies quimeres

de papallona.

Brisa de maig.

Gotetes de rosada,

amor entre mans.

Joana

Primavera,

natura feliç.

Gemma