Inicie aquest pròleg dient que Joana Navarro està
convertint-se, a poc a poc —és una apreciació personal, és clar—, en la Marina
Rossell de la poesia valenciana. Amb una sensibilitat a flor de pell, com la
cantautora catalana, està bastint una obra consistent, delicada, sensual i
tendra; a la qual suma ara, amb el llibre L’espiral
del crit, llibertat, rebel·lia i compromís.
Amb aquestes eines, les possibilitats de
Joana són immenses. Darrere d’una aparença fràgil es tanca un món ric, en el
sentit més ampli del terme, món que abasta des de poesia per a infants, fins a
la poesia més compromesa, com constatarem en les pàgines d’aquest poemari, i a
més ho fa amb diverses tècniques creatives; no oblidem,
que el seu anterior llibre fou un recull de haikus.
Joana és poeta i professional de l’ensenyança, i considere que tenir
una mestra-poeta, o una poeta-mestra, tant s’hi val, dins de les nostres aules,
educant als nostres fills i filles, és un regal. Tot i que té obra publicada
per a infants, allò més important és la possibilitat de formar a l’alumnat, amb
l’eina poètica com una més de les opcions emprades en l’educació, i donar-li un
alt valor. Si a més, considerem el lèxic poètic ric i acurat de la nostra
autora, estem arredonint el cercle formatiu i sensitiu dins de l’escola.
Pertany Joana a un grup de poetes que ha aparegut amb molta força dins
del panorama actual de la poesia en valencià, molts d’ells, dones, que escriuen
amb ràbia de la situació actual des de la solidaritat i el compromís, però que
no estan instal·lades en la ràbia heretada; poetes que els agrada dir la poesia
en veu alta, i han fet, de les presentacions dels seus llibres, una festa de la
paraula recitada i cantada, propagada ràpidament per la xarxa, on habitualment
contrasten i donen difusió als seus treballs. Poetes, en definitiva, que em fan
veure, poèticament parlant, l’inici del segle XXI amb il·lusió i esperança.
Joana es mou perfectament en espais menuts, però prompte comprovarem
que no li cal un haiku per a tancar un bon poema, ens ho demostra en l’inici
d’aquest llibre, on en huit versos és capaç de tancar un sentiment de país.
Profunditat de pensament, economia de paraules, tota l’obra de Joana és un
homenatge a la paraula, i també aquest poemari; un trencaclosques de paraules
on tot encaixa sempre, per difícil que parega. Un viatge que ens porta des de
la senzillesa de la imatge, «amb la tija als llavis», fins a les grans
veritats filosòfiques: «no hi ha crit més gran que aquell que es calla».
Les veus del poema front a la paüra són valentes i elegants, combatives
sense armes de foc, metàfores encertades fetes cant i consigna davant del
dolor. En aquest món asimètric, ens diu Joana que ella és denúncia front a una
realitat que assassina esperances, i jo afegiré que ho és amb paraula amable i
contundent alhora, paraula feta vers que pot fer-se cançó amb facilitat, doncs
està dotada d’una alta musicalitat.
A diferència dels altres poemaris de Joana, en aquest llegim a la poeta
més realista, tot i que els versos en la seua veu pareixen menys descarnats per
la bellesa del lèxic emprat (recordem el pròleg de Jordi Dorca al llibre L’eixam
del vers), però ho són i molt, no
cal més que donar-li una ullada a alguns dels temes: La prostitució,
l’alcoholisme, el maltractament psicològic; una ullada amb el color blau que ho
empelta tot de llibertat, Joana ens ho
diu i ens diu també, que vol ésser els ulls del poema.
Uns ulls que miren la poesia feta defensa de l’educació, de la bona
educació, amb ungles i dents; quan parafrasejant a Celaya, parla la docent en
lluita i esperança; o quan en fa ressò dels derrotats i dels aconformats amb el
pas del temps, que pesa com una cadena, o li cluca l’ull al moviment 15M
recordant a José Luis Sampedro.
Joana ens diu, en aquest poemari, que sempre li toca anar perduda i a
deslloc, però sabent que el cap el té al lloc més necessari i amb els més
dèbils. També ens diu que la paraula és la lluita contra l’oblit, la
indiferència i la resignació, i cal que l’emprem amb dignitat. És també el meu
sentiment poètic, i és per això que fer aquest pròleg, per a mi és parlar de
quelcom que m’estime, i que en la mesura de les meues possibilitats recitaré en
veu alta on calga, per contribuir amb Joana i l’editorial Babilonia a parlar
d’aquestes injustícies que ens impedeixen trobar una vida bona per a tots,
també mitjançant la poesia, una vida com una “ronsa maror”, eixa lliure i blava
imatge poètica d’aquest poemari, amb la qual vull tancar el pròleg i
invitar-vos a obrir les pàgines següents.
Vicent
Camps
Xirivella,
gener de 2014.
