LA NOVA JOANA

Ella és Joana, una nova Joana adaptada a les circumstàncies generades per la situació actual; una mestra que s'ha reinventat per poder seguir amb les seues tasques, una mestra que tot i que fa malabars per aconseguir suplir a l'anterior, mai es queda satisfeta. Troba a faltar el caliu de l'aula, el feedback presencial amb l'alumnat, el contacte directe, la complicitat de les mirades i els gestos, l'espontaneitat d'un diàleg actiu i afectiu amb totes les emocions, que sempre desperta, i que sempre ha estat l'essència de les classes.
Ara s'emociona en rebre respostes dels alumnes mitjançant audios, vídeos, escrits o dibuixos, però tot i això té dies complicats. Li resulta difícil poder constatar l'evolució de cadasqun dels xiquets i xiquetes de la seua classe, no està present per poder saber com estan assimilant les tasques enviades, per poder resoldre els xicotets problemes que els puguen ocasionar, per ajudar-los amb el repte de superar-los i animar-los a seguir, així com, en casos contraris, poder presentar activitats d'ampliació per aquells que necessiten noves metes.
És per això que de vegades té dies i dies, dies eufòrics i d'altres complicats i amb la moral pels peus. Ahir va ser un dia d'eixos, un mal dia, un dia dolent. Tot i això quan ja ho donava tot per perdut, la situació donà una volta inesperada i va rebre l'alegria més gran que qualsevol mestra en estes circumstàncies desitjaria; va poder constatar de manera virtual, no sols tasques finalitzades, sinó també la metodologia emprada a casa, l'evolució de l'alumne, les ganes de superació i la bona disposició amb què estava fent el treball. Tot això va suposar que s'oblidara de la resta.
I ja sabeu... qualsevol nit pot sortir el sol!!!

BLOGUEANDO

"Hay algo definitivamente hermoso en la soledad de estas líneas". 

      Seguramente sea así. Escribir sin más, por el puro placer de hacerlo, sin pretender otra cosa que dar rienda suelta a tus pensamientos y encima tener la sensación de hacerlo de puntillas, sin aviso previo, sin esperar que nadie te lea... Seguramente es eso lo que me ha motivado a  reiniciar este blog. 

      Si algo he de confesar es que jamás me he alejado del mundo del blog. Ya no sé cuantos he abierto, he perdido la cuenta. Siempre había pensado que lo hacía por mis alumnos, por ayudarles a consolidar los aprendizajes con las nuevas tecnologías, pero me temo que eso solo ha sido en parte. Quizás intentaba matar el gusanillo y  no quedarme totalmente huérfana, sin él.

      Puede que sea un buen momento para retomarlo, eso si las clases me dejan porque aunque parezca increíble, me paso las horas preparando material, probando nuevas técnicas, ingeniándomelas como profe virtual que necesita sorprender a los alumnos con actividades atractivas que rompan la monotonía y la frialdad de la educación a distancia. 

     En fin que aquí estoy de nuevo. Ni yo misma sé  por qué y, a decir verdad, me asombra estar escribiendo en castellano. Puede que sea la cita inicial quien lo ha desencadenado o "vaya usted a saber" como diría el autor de dicha cita. En fin que aquí estoy sin saber qué pretendo escribir ni cuando volveré. Pero, eso sí, hoy me apeteíia y era simplemente por hacerle honor a "la soledad de estas lineas".

    

     Gracias, maestro.