SI LA VIDA FOS

ALTRE COP

Altre cop et sé present

i altre cop et dic que no;

que no tinc cap objectiu;

que simplement vagarejaré

lentament amb la tranquil.litat

del dolç pelegrinatge

que s'encalma en la nit.

I tu t'imposaràs

amb les pluges tardorals

i sabré que hi ets,

que altre cop has vingut

com sempre fas

i amb els ulls entelats

d'enyor i boira

m'endinsaré en la teua llum

perquè és intens l'esquitx,

la gelosia inconscientment

inconnexa al llom del vers

on s'hi vessa irremediablement

el meu objectiu,

aquell que no tinc,

aquell que crec no tenir

I que al paper m'aboca

en eterna confessió.

Sí, ho sé. És la tardor,

l'horitzó del mot qui m'aclama,

la llum del vers qui m'habita,

m'empresona i m'arrossega

al desfici continu 

d'inventar-me 

creient-me poeta.

Hombres desnudos

Un professor en atur, un club d'stripers, una empresària amb problemes psicològics, una víctima d'una família desestructurada i una dona superficial i capritxosa són els ingredients que Alicia Giménez Bartlett barreja en està història que té com a rerefons la crisi econòmica i les diferències socials.

Crida l'atenció l'originalitat en la narració. Són els diferents personatges els qui a través dels seus pensaments van narrant els aconteixements en forma de monòleg intern. Si bé al principi crea un poc de confusió, totes estes línies narratives parcials i antagòniques conflueixen creant un humor negre i cruel que desembocarà en un desenllaç molt inesperat.

Difícil encabir la novel•la en un gènere concret. 

CONFINAMENT

"Perdida en mi habitación, sin saber qué hacer, se me pasa en tiempo”.

Paraules de Mecano que en el seu dia mai hagués imaginat que es convertirien en la rutina de milers i milers de persones afectades per l'enigmàtica pandèmia que ens acompanya. El que segurament sí imaginaven era l'angoixa que s'experimenta quan l'horitzó dels teus dies són les quatre parets que t'envolten.

Tampoc vaig a posar-me melodramàtica. Qui sap... Igual ho tinc tot!!! Afirmava Virginia Woolf que una dona sols necessita diners i una habitació tancada per a escriure una novel·la. Tancada estic, diners no tants com els que voldria... Doncs ja està!!! A per ella!!!

GRÀCIES

Em sobrevolen les paraules

i no alcance a fixar-les,

s'arremolinen fugisseres

i s'escapen al vers.

Són paraules tendres

i plenes d'estima,

mots que destil•len

la saba de l'amistat 

Sí, són paraules,

paraules certes,

tan certes com

 la música dolça

 que ara escolte 

dels vostres llavis,

paraules que omplin 

els ulls de colors 

i que acompanyen

la solitud dels meus dies, 

paraules que m'arriben 

des de l'amistat 

i m'insten 

a transformar-les en poema, 

en un poema de gratitud.

És dolça la vostra remor,

tan dolça com la música 

que ara escolte.

MIL GRÀCIES.

AMB AFECTE

S'emmudeix el vers

amb un silenci ensordidor,

s'amaga fosca la paraula

al cau esfereïdor de la nit.

Sols amb una abraçada 

i amb la complicitat de la mirada

et voldria acompanyar.

Recolliria els mil bocinets

amb què eixe dolor 

t'ha  esquinçat,

però sols tu el pots

capdellar i descabdellar.

Sols teu és el camí!

Ànim i molt de coratge!!!

RECORDS

Facebook em recorda este poema que vaig escriure fa quatre anys. 

Ara no l'escriuria així perquè el seu somriure és el primer que recorde quan  les meues passes s'enfilen cap al passat..

A dos personas muy especiales

Acaricié tus sueños,

percibí tu felicidad 

y la hice mía.

Ahora que la almohada

se ha convertido en tu

refugio, siento que tu sonrisa

se tambalea a mis pies

y me hundo en tu abismo.

DE PILAR A MACHADO

“«Si yo me muero antes, volverás una tarde / a buscarme en la fronda de aquel viejo jardín. / Te sentarás de nuevo sobre el banco de piedra / junto a la fuente aquella que te hablará de mí. / Si yo me muero antes, recogerás mis versos / y formarás con ellos un breviario de amor / que será tu breviario, como si en él tuvieras / el signo de la vida y la religión. / Si yo me muero antes, como en las noches nuestras / en nuestro “tercer mundo” yo te iré a visitar. / Me sentirás lo mismo que si estuviera viva, / ¡que para ti, esas noches, he de resucitar!».”

Pasaje de: Herrero, Nieves. “Esos días azules.”

VERSOS A GUIOMAR

«En un jardín te he soñado, / alto Guiomar sobre el río, / jardín de un tiempo cerrado / con verjas de hierro frío»

 Pasaje de: Herrero, Nieves. “Esos días azules.”

CANCIÓN DEL IDEAL ROTO (Pilar de Valderrana)

“»Y puso su ideal en una imagen
que de bronce creyó;
pero era barro débil, vino al suelo
y en mil trozos la imagen se rompió.
Y roto el corazón sintió con ella
y pensó con dolor:
¿dónde poner las ansias de mi vida
si es tornadizo y frágil todo amor?”

Pasaje de: Herrero, Nieves. "Esos días azules"

VERSOS DE PILAR A MACHADO

“Quiero cantarte mi canción de amores.
Quiero cantarte mi canción más bella.
Para ello pediré luz a la estrella,
voz a los armoniosos ruiseñores.
Ven entre los aromas de las flores
quiero cantarte mi canción más bella…”

Pasaje de: Herrero, Nieves. “Esos días azules.”

VERSOS INÈDITS

De entre els versos inedits que s'han trobat als manuscrits d'Antonio Machado, deixe este relacionat amb el gran sofriment que el seu amor impossible per Guiomar li produia:

Tú me buscaste un día / -yo nunca a ti, Guiomar, / y yo temblé al mirarme en el tardío / curioso espejo de mi soledad"

ESOS DÍAS AZULES

Després de comentar en un blog amic els versos que trobaren el la butxaca d'Antonio Machado quan va morir en Colliure, m'he interessat molt en descobrir un poc més a fons la relació que tenen amb la seua musa, la Guiomar dels seus poemes.

Espere que la lectura del llibre de Nieves Herrera m'ajude a aprofundir un poc més en la vida de Machado.

Les cites inicials de les novel·les sempre m'han captivat i estes molt especialment:

Amor es un siempre siempre

PILAR DE VALDERRAMA

Hoy es siempre todavía...

ANTONIO MACHADO

DESPUÉS DEL AMOR

Acabe hui la lectura del llibre. Són moltes les cites que volia compartir però el llibre m'ha atrapat tant que he preferit acabar-lo i deixar la transcripció de tot el que havia destacat per al final. Ara en són tantes que pense que és millor resumir-les en una. I res millor que emprar les paraules de l'autora.

"La figura de Carmen Trilla me fascinó desde el primer momento por su valentía y su lucha personal en una sociedad en la que las mujeres no estava autorizadas a amar. Ni a pensar. Ni a construir.

En Carmen siempre pesó el deseo de despojarse de las cadenas de su tiempo, de construir en sus manos un futuro por incierto que fuera, de revolverse contra su condición de mujer sin derecho a amar y a desarmar a un bomber: Federico Escofet Alzina".

També a mi m'ha impressionat molt el personatge de Carme des de un primer moment i més ara al descobrir en les anotacions de l'autora, que figuren al final del llibre, que es tracta d'una història real que mateixes filles de la protagonista li han narrat a l'autora. 

Compta a més amb una molt bona documentació històrica i amb les aportacions del mateix biògraf d'Escofet.

MÉS LECTURA COMPARTIDA

"Un grito hondo y lastimero ahogó el bostezo del pueblo entero'.

Una frase d'una bellesa i un lirisme que no sols m'ha captivat pel seu estil sinó també per ser la clau determinant en el canvi inesperat dels esdeveniments que va a desencadenar.

El llibre promet.

LECTURA COMPARTIDA

Comence la lectura de "Después del amor", novela de Sonsoles Ónega, guanyadora del Fernando Lara 2017.

Mai m'havia proposat compartir les meues impressions a tall de lectura. De tant en tant he fet alguna ressenya però mai havia anat més enllà. No obstant això la cita que enceta el llibre m'ha seduït tant que he pensat en compartir-la i el mateix faré amb cada fragment que m'ho demane. 

Ayer se fue, mañana no ha llegado;

hoy se está yendo sin parar un punto:

soy un fue, y un será, y un es cansado.

(FRANCISCO DE QUEVEDO)

A TU, POETA

A tu poeta

De secrets blaus

n’està ple l’univers

però sols és el poeta

qui té la sort

de saber-se en ells

en desvetllar el vers.

JN

LA NOVA JOANA

Ella és Joana, una nova Joana adaptada a les circumstàncies generades per la situació actual; una mestra que s'ha reinventat per poder seguir amb les seues tasques, una mestra que tot i que fa malabars per aconseguir suplir a l'anterior, mai es queda satisfeta. Troba a faltar el caliu de l'aula, el feedback presencial amb l'alumnat, el contacte directe, la complicitat de les mirades i els gestos, l'espontaneitat d'un diàleg actiu i afectiu amb totes les emocions, que sempre desperta, i que sempre ha estat l'essència de les classes.
Ara s'emociona en rebre respostes dels alumnes mitjançant audios, vídeos, escrits o dibuixos, però tot i això té dies complicats. Li resulta difícil poder constatar l'evolució de cadasqun dels xiquets i xiquetes de la seua classe, no està present per poder saber com estan assimilant les tasques enviades, per poder resoldre els xicotets problemes que els puguen ocasionar, per ajudar-los amb el repte de superar-los i animar-los a seguir, així com, en casos contraris, poder presentar activitats d'ampliació per aquells que necessiten noves metes.
És per això que de vegades té dies i dies, dies eufòrics i d'altres complicats i amb la moral pels peus. Ahir va ser un dia d'eixos, un mal dia, un dia dolent. Tot i això quan ja ho donava tot per perdut, la situació donà una volta inesperada i va rebre l'alegria més gran que qualsevol mestra en estes circumstàncies desitjaria; va poder constatar de manera virtual, no sols tasques finalitzades, sinó també la metodologia emprada a casa, l'evolució de l'alumne, les ganes de superació i la bona disposició amb què estava fent el treball. Tot això va suposar que s'oblidara de la resta.
I ja sabeu... qualsevol nit pot sortir el sol!!!

BLOGUEANDO

"Hay algo definitivamente hermoso en la soledad de estas líneas". 

      Seguramente sea así. Escribir sin más, por el puro placer de hacerlo, sin pretender otra cosa que dar rienda suelta a tus pensamientos y encima tener la sensación de hacerlo de puntillas, sin aviso previo, sin esperar que nadie te lea... Seguramente es eso lo que me ha motivado a  reiniciar este blog. 

      Si algo he de confesar es que jamás me he alejado del mundo del blog. Ya no sé cuantos he abierto, he perdido la cuenta. Siempre había pensado que lo hacía por mis alumnos, por ayudarles a consolidar los aprendizajes con las nuevas tecnologías, pero me temo que eso solo ha sido en parte. Quizás intentaba matar el gusanillo y  no quedarme totalmente huérfana, sin él.

      Puede que sea un buen momento para retomarlo, eso si las clases me dejan porque aunque parezca increíble, me paso las horas preparando material, probando nuevas técnicas, ingeniándomelas como profe virtual que necesita sorprender a los alumnos con actividades atractivas que rompan la monotonía y la frialdad de la educación a distancia. 

     En fin que aquí estoy de nuevo. Ni yo misma sé  por qué y, a decir verdad, me asombra estar escribiendo en castellano. Puede que sea la cita inicial quien lo ha desencadenado o "vaya usted a saber" como diría el autor de dicha cita. En fin que aquí estoy sin saber qué pretendo escribir ni cuando volveré. Pero, eso sí, hoy me apeteíia y era simplemente por hacerle honor a "la soledad de estas lineas".

    

     Gracias, maestro.

DESTINO CERO

Despertó sobresaltada, pisó el acelerador y empezaron las carreras; peluquería, compras de última hora e imprevistos varios, que se sucedían sin tregua, encogían el tiempo. Debía tirar de él y coger ese tren. Aún no entendía los motivos, sin embargo, en su fuero interno sabía que era un viaje decisivo. Subió y le sobrevino la calma. No acertaba a entender su destino de ida, el único que parecía más claro era el de vuelta.

Dos días de visita por la ciudad, tan solo un café  y un paseo, la hicieron caer en un vacío enorme y en la certeza de que la realidad supera la poesía y ella era POESÍA en estado puro.