Per fer-se sentir, de vegades cal tancar la boca. ( Stanislaw Jerry Lec )
Hi ha moments en la vida inesperats que t'atrapen sense deixar-te actuar, moments on el mutisme et paralitza la parla i t'arreceres sota el vel de silenci. És aleshores quan la mirada et delata i ho dius tot sense dir res i te n'adones, que el teu interlocutor participa d'aquest ball de mirades, que prenen el protagonisme.
No parle de romanticisme, ni de poesia, parle de conflictes difícils de resoldre que et creen una gran dicitomia interna. Mai saps si el que vas a dir aconseguirà alliberar tensions o sí actuarà com una bomba d'artilleria que lluny de solucionar els problemes, el que fa és agreujar-los. És difícil parlar en aquestes situacions, però quan tens la sort de trobar-te amb una d'aquelles persones que saben llegir-te la mirada i posar-se en el teu lloc, la sensació de saber-te comprés ho facilita tot, i és llavors quan sense dir res, ho dius tot. Saps que se n'adona de tots els motius que t'impedeixen parlar obertament perquè no tot en la vida és blanc o negre. Els afectes, les vivències, i experiències compartides tenen el seu pes i sovint reequilibren les injustícies -que tot i ser molt cruels- van perdent intensitat.
No sé si m'explique, però no us desitge mai en la vida passar per aquest tràngol que darrerament em martiritza pel simple fet de trobar-me enmig de dues persones que m'estime i que per a mi són molt importants. Així que demane disculpes a totes dues.
